24 de gener de 2008

Ara em toca fer una mica de revisió. Com passa en moltes ocasions, a vegades surten uns fets inesperats que t’impedeixen de realitzar la teva tasca habitual. I això és el que m’ha passat a mi avui. No he pogut assistir a la classe dels dijous.

Quan m’he adonat d’aquesta circumstància de primer he pensat, bé, un xic de vacances no anirà malament, perquè si he de ser sincera, vaig començar a ficar el nas en aquest curs animada per conèixer què es diu actualment d’en Jesús, però la veritat es que em resulta difícil anar seguint tot el fil i per això poder gaudir d’un descans fins i tot et produeix una agradable sensació.

Però certament no ha estat així, perquè durant l’estona que corresponia a la classe no feia més que pensar: què deuen estar fent ara? A partir d’aquí vaig decidir treure’m aquesta cabòria del cap i fer una petita revisió de les coses que he pogut observar des de que vaig decidir assistir a aquest curs.

I he trobat:

Fabulós que unes persones dediquin una part del seu temps a aprofundir i gaudir de la lectura del “Camí de Sirga”.
Que vulguin dialogar i esbrinar els missatges que amb el lèxic tant abundant i imaginari del llibre, volia comunicar-nos el seu autor.
Que a la vegada cerquin coses de les seves vides actuals, que tinguin un paral·lelisme amb el text que estan estudiant.
Veure com la Dolors els ho explica amb una joia que, deixeu-m’ho dir, encomana i molt.
Que entre les persones que participen a la classe i com a conseqüència d’això que en diuen blocs, estan aconseguint una relació de companyerisme fantàstica.
Que són capaces de comentar i exposar fets íntims de les seves vides, el que comporta més unió.

Després de tot aquest petit examen, puc dir que tinc moltes ganes de que arribi el proper dijous per tornar a la meva tasca d’atalaiar. Fins aviat!

Ja som a classe

Com és molt fàcil suposar el primer tema “el teatre”. Però nosaltres ja n’hem parlat prou i per tant passem pàgina.

Ah, m’adono que l’Oriol avui fa “campana”. Bé diuen que te motius que l’impedeixen ser aquí. Si és així, correcte, però quan veig que alguna persona no ve, tinc un sobresalt pensant, haurà decidit deixar-ho córrer? Uf, sort n’hi ha que ja ho han aclarit, doncs ell és una peça molt important en aquest curs, perquè tot això de la informàtica necessita una persona que ho expliqui molt bé. Dit això he de confessar que a mi que voleu que us digui, no sé si el necessito gaire, doncs quan comencen amb aquelles parauletes que em resulten tan estranyes, em faig un garbuix que n’hi ha per llogar-hi cadires. Sort que anant observant el que fa tothom me’n vaig sortint.


Ara voldria comentar el que fa dies estic sensibilitzant. Noto que a més de treballar i conèixer el contingut del “nostre” llibre (ho personalitzo, perquè quan en parlo fins i tot m’esgarrifo, ja que com podeu suposar mi sento plenament identificada) doncs això, que no es queda única i exclusivament amb el text que hi ha, sinó que els hi fan fer treballs imitant o volen agafar com a base formes d’escriure que ha fet en Jesús.


En el cas d’avui es tracta de saber què vol dir “creuament de records” i per això i tenint com a model un fragment del llibre els hi demanen que ho facin de vivències personals. A mi aquesta forma de treball la trobo meravellosa. Considero que en l’actualitat la forma de viure de la nostra societat és la de no parar, no dialogar, no passar estones observant, etc. etc. Ai aquelles tertúlies que es feien al Cafè del Moll. Si, sí ja se que em direu que “repassaven” a tothom, però segur que no sempre era així, sinó que també devien passar l’estona parlant, comentant, de tot i de res.


Sense adonar-me ja vaig a parar al “llibre” i del que volia parlar era dels treballs que han fet. Són meravellosos. Jo us aconsellaria que cerqueu en els blocs, i entre aquests el de la Francina. Un exemple del que han fet és el que jo aporto aquí, perquè no penseu que explico coses que no són.


Si en la meva estança a Ared m’hagués adonat de la importància que te el coneixement/descobriment de les persones, hauria percebut la necessitat de no malbaratar cap detall percebut per petit que hagués estat. En un lloc on hi van a raure dones privades de llibertat però algunes d’elles amb ganes de superar aquesta etapa, segur que escoltar-les i no fer opinions prèvies, hauria ajudat a un major coneixement de les seves veritables necessitats o també les falòrnies que explicaven per captar l’atenció i aconseguir el que consideraven els hi era beneficiós pels seus objectius.

Si aquesta mateixa atenció l’hagués encaminat vers la part dirigent de l’Associació, hauria pogut adonar-me de les persones que a part de ser el seu treball, era quelcom més que una qüestió laboral; era una total dedicació vers dones molt necessitades tant d’estimació com de la necessitat de fer-les descobrir uns hàbits de rectitud i responsabilitat que les ajudés a sortir del malson que vivien i adonar-se de la possibilitat de reinserció. Hauria descobert al mateix temps, les ànsies de poder per part d’alguna que tot i d’entrada ser religiosa l’únic motiu que tenia era el d’apoderar-se del Centre destruint les il·lusions de moltes persones, i no escatimant cap actuació de les més inversemblants dirigides a aconseguir el seu propòsit.

Hauria descobert com una persona sola es capaç de dominar a altres i així cercar un aixopluc per justificar la seva malèvola intenció que per desgràcia en el nostre món es força corrent i és el PODER.

17 de gener de 2008

Avui val més que m'ho agafi amb calma, perquè hi ha molt material. A veure anem a pams:

La Plaça del Diamant.- Algunes de les alumnes van anar al teatre Nacional de Catalunya, per veure l’obra de la Mercè Rodoreda. Jo com podeu imaginar mi vaig “colar”. L’arribada va ser una mica espectacular i ho dic perquè quan van veure la quantitat de gent jove que hi havia esperant entrar, es van sentir rejovenir i fins i tot les vaig veure contentes. Elles prou que ho saben que són alumnes però esta clar, d’ESO? no hi ha qui s’ho cregui. En qualsevol cas veure tant jovent fa goig.

El teatre estava completament ple. Jo vaig tenir por perquè amb tanta jovenalla i estar-se allà quatre hores que és la durada de l’obra... no ho tenia gens clar. La sorpresa va ser molt positiva, doncs es van saber comportar. Entre el públic vaig observar que hi havia qui li agradava molt, altres que feien comentaris cercant “cosetes” i també hi havia qui comparava amb la que van fer per la televisió i això no és bo. En resum, crec que puc dir sense por a equivocar-me, que va ser una molt bona obra, amb un treball esplèndid per par dels actors. En quant a l’ambientació, ai! jo m’hi trobava de totes totes; era talment com si fóssim els anys 30. Vull fer ressaltar de manera especial, quan al final en el fons de l’escenari (i mira que és gran) surt la fotografia de la Mercè Rodoreda. Impactant! Algun dia ho faran amb en Jesús Moncada?

10 de gener de 2008

Caram, caram, quina sensació. Ara quan poso la data percebo que haig de canviar el número i això em fa un no se què. Jo ja començo a tenir una edat, perquè el fet de que sigui ara quan estant treballant el llibre en aquesta classe, jo ja vaig aparèixer al començament del segle XX. Bé això és el que em sembla recordar, encara que ara mateix no sé on situar-me.

Però bé, sant tornem-hi; em toca tornar a agafar el ritme d’observar que fan aquestes persones que ja considero amigues meves. Certament, tenia ganes de retrobar-les, doncs les festes sí que van bé, però quan estàs a gust en un lloc, com és aquest, enyores el caliu de la trobada setmanal.

Observo que falten algunes companyes. Ai, ai, no serà que es desanimen? uf, quina angoixa; ara escolto que expliquen els motius de la seva absència i això ja em deixa una mica més tranquil·la, doncs no és que s’hagin cansat, sinó que alguns entrebancs els ha impedit ser-hi.

Ara els hi expliquen coses noves que han introduït en la “web” (?) mireu que surten paraules estranyes, oi? Ai, quan jo era jove aquests mots no hi eren però ara tothom en parla com si fos el pa de cada dia. Hauré d’estar molt a l’aguait, perquè sinó veig malament poder seguir.

Observo que hi “pengen” molts escrits de diverses companyes amb unes fotografies magnífiques. Penso que en Jesús li agradaria molt adonar-se de tot el que dona de si el llibre que ell va creà.

Avui ja queden pel dia 15 anar a veure “La plaça del Diamant”. M’agradarà saber si els hi ha agradat. Jo intentaré com aquell que res, de ser-hi, perquè sinó quan diguin quelcom de l’obra no podré obrir boca i això per a mí....

Veig que continuen tan “llançades” com sempre i acaben cantant “La taverna d’en Mallol”.

No sé que em passa, però tinc unes “papellone” dins l’estómac i crec que és de satisfacció de haver-nos tornat a veure.

20 de desembre de 2007

Finalment ha arribat el dia de conèixer a la Rosa M. Moncada. Estic força emocionada; a veure què explicarà.

M’adono que hi ha dues companyes que ja han escrit (i molt, molt bé) les seves impressions de la visita de la Rosa M. Per tant us recomano que visiteu els blocs de la Francina Gili i Rosa Vila que han fet una explicació esplèndida. Felicitats amigues.

Per això, penso que la meva part consistirà en aportar de forma concreta alguns detalls que em vam fer pensar i molt.

Ø Constatar l’estimació que hi havia entre els components de la família Moncada, és una cosa difícil d’oblidar.
Ø Adonar-te de la forma en que la seva germana parla d’ell... Emocionant.
Ø La casa era el punt de convergència de tota la família.
Ø Cadascú tenia el seu espai privat. Què be, poder tenir el teu propi lloc, alhora que estàs amb tota la família.
Ø Quin respecte que desprèn aquesta actitud assumida per tothom

Ø En Jesús tenia un posat molt seriós.
Ø Oferia seguretat
Ø Persona molt metòdica
Ø Molt perfeccionista
Ø No donava mai res per acabat
Ø Els personatges de les seves novel·les formaven part de la família. Adquirien vida pròpia.
Ø Dedicava una mitjana de quatre anys en editar una obra.
Ø Havia treballat amb en Pere Calders
Ø Tenia un gos que formava un tot amb la família. Tenia el seu espai en el cotxe com un membre més de la casa.

Ø Era una persona que tenia molta por a la mort
Ø Conèixer la seva malaltia, li va provocar estar 8 mesos sense poder dormir
Ø Tenia molta por a perdre l’enteniment.
Ø La seva doctora deia que havia estat un regal haver pogut mantenir converses amb ell.

Després de tot això, tan sols puc dir que Catalunya ha tingut la sort de poder comptar amb un gran català que encara que no era fill pròpiament del país, és digne de ser reconegut com una persona que ha estimat aquesta terra i que ha donat molta glòria a la cultura catalana.

La Malena et deu la seva existència i per això et dona molt sincerament GRÀCIES.

17 de desembre de 2007

Ja vaig dir que no em volia perdre el “Recital poètic i musical” que avui se celebra a l’Escola i per tant aquí estic molt ben asseguda i situada. Quina alegria veig cares conegudes de la classe.

Oh, quanta gent que hi ha. Està la Sala plena. I per què l’anomenaran cuina sinó hi ha res que lligui amb una cuina? Mira que són complicades les dones. Voleu dir que malgrat que es queixin, la cuina sempre la porten al cap? Però... uf, ja callo quina vergonya. Ja em coneixeu jo sempre dic el primer que em surt i després m’adono que com vulgarment es diu “fico la pota”. Per què ho dic això? doncs perquè m’expliquen que, efectivament, abans aquí es feien les classes de cuina, i està clar, amb la forma que te segur que tothom tenia una visió esplèndida del lloc on es cuinava.

Bé, ara callo i poso tota l’atenció perquè ja comença.

Quina meravella. Quina rapsoda que és M. Dolors Vilaplana. Com les llegeix. De debò que passa el temps tan ràpid que quan m’adono ja estem a la meitat de l’acte i em dona la impressió que acaba de començar.

Trobo esplèndides les explicacions que fa de cada autor i poema el Coordinador Florenci Crivillé i és evident que no oblidaré el pianista Joel Artigas, que amb la seva música posa un toc de dolçor a l’actuació.

Quin dia. Ha estat un goig poder gaudir d’una jornada com aquesta. Això si que és començar el temps nadalenc amb molt bon peu. Després d’aquesta experiència no tinc paraules per dir la satisfacció que sento.

13 de desembre de 2007

Avui observo, no sé si estic equivocada o no, però les cares tenen una expressió diferent. Què passarà? Ah, ja ho entenc; resulta que s’apropen les festes de Nadal, per tant avui és l’últim dia de classe i observo que en l’ambient es nota quelcom diferent a les altres jornades.

I per més sorpresa acabo d’escoltar unes notícies, principalment la última, que em deixa esmaperduda. Anuncien que el matí del dia 17 hi haurà a l’Escola el Recital de Poesia de Nadal i el proper dia 20, vindrà la germana d’en Jesús a parlar d’ell. Això és impensable. Quina il·lusió conèixer intimitats familiars del meu creador. No m’ho puc pas perdre.

Mireu estic tan contenta que gairebé no puc explicar res més. Ens trobarem en aquests dos actes, però abans d’acomiadar-nos vull dir-vos que accepteu el meu sincer desig de que passeu un molt bon Nadal i que el proper 2008 ens tornem a retrobar per continuar gaudint del “nostre llibre”.

Avui observo, no sé si estic equivocada o no, però les cares tenen una expressió diferent. Què passarà? Ah, ja ho entenc; resulta que s’apropen les festes de Nadal, per tant avui és l’últim dia de classe i observo que en l’ambient es nota quelcom diferent a les altres jornades.

I per més sorpresa acabo d’escoltar unes notícies, principalment la última, que em deixa esmaperduda. Anuncien que el matí del dia 17 hi haurà a l’Escola el Recital de Poesia de Nadal i el proper dia 20, vindrà la germana d’en Jesús a parlar d’ell. Això és impensable. Quina il·lusió conèixer intimitats familiars del meu creador. No m’ho puc pas perdre.

Mireu estic tan contenta que gairebé no puc explicar res més. Ens trobarem en aquests dos actes, però abans d’acomiadar-nos vull dir-vos que accepteu el meu sincer desig de que passeu un molt bon Nadal i que el proper 2008 en tornem a retrobar per continuar gaudint del “nostre llibre”.

29 de novembre de 2007

Ara si que es nota que s’estan apropant les festes nadalenques. I per què dic això? doncs perquè avui els hi han recordat que ja tenen a la Secretaria de l’Escola els tiquets per el Recital de Nadal. Mira això em fa il·lusió. Miraré si és possible ser-hi, doncs no he assistit mai a un acte d’aquesta mena. Si, si, ja se que dir això se’n recent una mica el meu amor propi, doncs suposo que això no és el més normal, però... he de dir la veritat i per això insisteixo, que m’agradarà molt anar-hi.

Avui ja veig que paguen el teatre, o sigui que la cosa ja està concretada i continuant amb els meus propòsits, desitjo que els hi agradi molt. Si puc hi aniré perquè també és bo veure obres d’altres persones, i així podré comparar... ai, ai que si em descuido ja torno a trencar la meva decisió. Oi que em disculpeu? Gràcies.

Bé i pel que fa a la classe, resulta que ja han treballat la primera part del llibre. Fantàstic! Segur, estic totalment convençuda, que ara ja no el poden deixar. Estan ben enganxades.

Ja coneixeu que dedico l’atenció que puc, a tot el que expliquen durant el temps de la classe i avui la Dolors comenta que un dels treballs a fer per a la propera setmana és: Redacció sobre les parts de la nostra vida a partir de diferents objectes.

Un cop escoltat penses: què tindran a veure els objectes amb la vida? però tot d’una comences a pensar i veus quanta raó te. La Dolors veritablement fa uns comentaris tant del contingut del llibre com de propostes com aquestes que són fabuloses. Dic això perquè del text jo m’adono que n’hi ha que llegeixen el llibre i amb una vegada no en tenen prou (en Jesús te un lèxic que no tothom el domina) i tot així tornant a rellegir-lo se’ls hi escapen molts detalls. Si quan acabem aquest curs els sabem detectar amb més rapidesa, ja haurà estat un bon triomf.

I referent als detalls relacionats amb la vida també es ben cert. Hi ha cops que veus una cosa i tot d’una et venen al cap fets que has viscut. I les olors? que no us passa el mateix? A cops, quan sents una flaire et situa en determinats llocs on l’has sentida per primera vegada. I ja no parlem de les cançons, aquí si que Mare de Déu quants records. Uf, que tobeta em poso. Val més que ho acabi aquí, sinó encara no sé quin final tindria el dia d’avui. Fins molt aviat.

22 de novembre de 2007

Ai, ai, que avui la cosa de començament no pinta tant bé com els altres dies. Ja hi tornem a ser. Ja tornen a parlar d’anar a veure “La plaça del Diamant”. No es passaran tota la tarda parlant d’aquesta obra, oi?

A veure, vull deixar molt clar que em doldria que penséssiu que estic gelosa, no, no, de cap de les maneres, però com s’ha dit moltes vegades “això no toca” ara. Des del primer dia que porten al cap això i, que voleu que us digui, ara estem per en Jes....

Podreu observar que no he pogut acabar de posar el nom que tant m’estimo. Veritablement he de confessar que això que estic dient no està gens bé i no lliga en absolut amb l’ambient de la classe. Unes persones que “funcionen” amb tanta unió entre elles i que ara vingui jo i perquè parlen de una de les millors escriptores que ha tingut Catalunya sigui capaç de dir i pensar les coses que he manifestat, doncs en fa una mica de vergonya.

Per tant us demano que em disculpeu i em comprometo a que d’ara en endavant compartiré amb totes les persones de la classe els seus comentaris i/o activitats que facin, siguin de les persones que siguin. Dono paraula i si comproveu que m’oblido, us prego que m’ho recordeu. Certament que en aquests moments tinc unes pessigolletes a l’estómac....

15 de novembre de 2007

Mira que són ràpides. Ara resulta que ja està tothom fent Haikús. Quan descobreixen una cosa no paren fins que ho aconsegueixen. Això si que és gent voluntariosa. Quin goig!

Veritablement cada cop estic més satisfeta de haver-me ficat en aquest embolic. Fins i tot puc dir que les sento com persones amigues encara que em pregunto i elles, què pensaran de mi?

Em plau constatar que no soc jo sola que m’adono de com treballa aquesta gent, sinó que ara veig que la Dolors no para de recomanar-lis actes. Els hi anuncia, sinó ho recordo malament, una obra que s’està fent al Teatre Romea, també els comença a mobilitzar per la festa dels 125 anys de l’Escola de la Dona, suggerint poder aportar-hi poesies. Una altra companya també comunica l’oportunitat de comprar el CD d’Aida juntament amb el llibret a millor preu. No us adoneu que això és veritablement un grup en ple funcionament. Meravellós!

I ja per acabar i puc dir que sort que no em veuen perquè avui, s’haguessin adonat de la meva cara de satisfacció ja que he gaudit i molt. A la Dolors no se li ha ocorregut res més que fer escoltar la cançó de la propera lliçó i cantar en plena classe “Remena nena”. FANTÀSTIC. Oh i cantaven amb tota l’ànima. Ja es nota ja que en aquest grup hi ha persones que canten a la coral de l’Escola.