15 i 22 de Maig de 2008

Com podreu veure en l’enunciat, aquest comentari correspon a dos dies de classe cosa que mai havia fet. Ara que estem arribant al final del curs, ja trenco totes les normes, però oi que em disculpeu?

Què va passar el primer dia? Doncs el 15, allò era un no parar: que si parlant de com organitzarien el dia 22 que és la data assenyalada per a fer el dinar i compartir-lo amb les persones que han de venir de Mequinensa; que si quins vídeos han d’estar a punt per poder-los passar; que si l’Oriol està a la classe dels ordinadors arreglant i preparant coses... Mare de Déu quin tràfec.

Primer es trobem a una de les classes per veure tota la preparació. Tenen un problema que és no tenir seguretat de a quina hora arribaran a Barcelona per tot seguit començar una passejada. Tenen, ja m’adono, ja, moltes ganes de que passin un dia feliç. Em volen fer tantes de coses que jo no dic res, però penso que no hi haurà temps per tot. Que si anar a veure els diferents llocs on hi ha “l’ou com balla” (doncs per sort coincideix amb el dia del Corpus), que si anar a veure el Palau de la Música, que si actes a l’Escola... Be són tantes les coses que volen fer, que penso serà molt difícil poder-ho complir.

Tot seguit estan decidint on poden dinar, bé, concretament vull dir a quina classe es posaran. I ja les tens a fer la corresponent ronda. En trobem una que creuen pot anar molt bé i tot així com aquell que no vol la cosa, li pregunten a la professora que a quina hora comença per saber de quan temps disposen. I meravellós, resulta que al matí no hi ha cap activitat i fins a les 4 de la tarda poden disposar-ne.

Ara ja les veig molt satisfetes perquè tenen un problema resolt; la ubicació física per poder fer el dinar. Així fluixet us diré que he sentit, no sé si m’he equivocat, que serien unes cinquanta persones. Us imagineu? Serà possible? Està clar que tot seguit jo mateixa em dic: en Jesús Moncada es mereix això i molt més i per tant, endavant!

Passen a la classe dels ordinadors i cadascú està amb el seu vídeo amb una atenció i interès que es digne de comentar. Quina diferència de quan van començar el curs, (com jo mateixa que tot en sonava a estrany) que n’hi havien que no sabien de què parlaven, quan deien paraules “tècniques” informàticament parlant i que no tenien ni idea por on començar per poder fer un vídeo i ara TOTHOM s’hi atreveix. Realment no em queda més remei que felicitar a totes les persones que amb tanta atenció i dedicació han assistit a aquesta assignatura, perquè no oblidem que han estat dos els cursos que s’han fet.

Si a tota aquesta experiència i afegim (que estic segura que hi ha hagut alguna persona que per ella haurà estat un vertadera sorpresa) el descobriment del autor del Camí de Sirga, la forma d’anar assaborint el contingut d’aquest llibre, adonar-se de la ironia fina i alhora verídica exposició dels fets viscuts a Mequinensa, què més volen demanar?

Es de justícia anomenar la i el professor que han tingut; així amb aquestes persones tothom ho aconseguiria. La Dolors amb aquesta alegria que encomana, que sap fer descobrir tot allò que molt possiblement no s’adonarien, perquè prou feina tenen en anar coneixent el significat de molts dels mots que hi ha escrits; la forma de corregir tan en positiu, i molts altres detalls que ara no cal enumerar-los perquè si els posem se’ns posarà vermella. Si parlem de l’Oriol
hem de fer esment com amb el seu somriure va escoltant cada una de les preguntes que li fan (perquè mireu que en pregunten de coses de la informàtica) tot donant explicacions que resultin entenedores per totes aquelles persones que en aquest tema “naveguen”, però no amb el sentit que es dona precisament ara, sinó amb el que representava en la meva època que dit ras i curt vol dir que no entenen res.


Ara ja em toca parlar del dia 22, la gran trobada.

Ja ha arribat el gran dia. Quan ja m’he situat per no perdrem detall, m’assabento que han arribat més tard del que imaginaven i per tant els han acompanyat a veure l’ou com balla.

La Maria Castro està totalment dedicada al tema alimentari i... Déu meu quins menjars prepara!! . N’hi ha que estan parant la gran taula (quin goig) i van posant els plats a mesura que els porten o que estan del tot a punt. No us podeu imaginar quina presentació. I no oblidem el Pere que està atrafegat portant cadires amunt i avall perquè tothom pugui seure; te clar però que allí no s’hi cap, però creu que amb bona voluntat segur que no serà cap obstacle.


Finalment arriben la colla de Mequinensa amb les companyes que han anat a fer de guies juntament amb la Dolors i quina cara de sorpresa que fan.

De debò que no n’hi ha per menys. És esplèndid. Oi que no dic cap mentida?

I ja esta tothom situat i Mare de Déu com es van liquidant els plats. Tant sols veure-ho es fa la boca aigua i el que és molt fort, que des del passadís ja notaves la flaire de tot aquell sortit de menjar. Semblava un restaurant dels més importants. Ni Santamaria ni Ferram Adrià (ara que per desgràcia estan de moda) ho haguessin pogut igualar. Que més voldrien ells poder muntar tot aquells exquisits menjars amb tan poca estona i en un lloc poc preparat per aquests menesters.

Per si tot això fora poc, han portat de Mequinensa, fruita i pastes i no unes quantes, ca, sinó una quantitat inimaginable. Hi havien uns cireres que sincerament semblaven d’aquelles que es veuen pintades, però que gairebé ningú les ha vist al natural. Uns albercocs d’un tamany considerable i finalment una quantitat de pastes, fetes per les persones que varen venir, que... bé tan sols de dir-ho ara ja se’m fa la boca aigua.

He de dir que mentre els veia tan ben situats i engrescats vaig pensar que això no acabaria bé, perquè vindrà la mestre i les alumnes de la classe i no estarà el lloc a punt. Però no, no va ser així, sinó que a una indicació de la Dolors tothom va marxar i un equip disposat a deixar-ho tot tal com ho van trobar en un plis-plas, la classe estava com si allà no hagués passat res.

Les persones invitades, entre elles la Rosa M. germana de’n Jesús van visitar l’Escola (diuen que els hi va agradar molt), el Director Toni Ribas els hi va fer una demostració culinària per anar finalment tothom a la “Cuina” on ens van llegir/representar les companyes de Mequinensa dos contes meravellosos. Va explicar l’alcaldessa que això es fruit d’uns tallers que van muntar les dones a Mequinensa, per tal de rendir homenatge al Jesús i a la vegada acostumar-se a llegir amb la nostra estimada llengua, el català. I que bé que ho van fer. Podien ser totes una magnifiques locutores de tant bé que llegien i pronunciaven. FELICITATS per la vostra tasca. Ai les dones quan es proposen una cosa... no hi ha qui les pari.

En aquest lloc es van passar diversos vídeos fets a la classe i es van repartir els certificats a les persones que han fet l’assignatura. Van parlar en Toni, la Dolors, l’Oriol, l’alcaldessa de Mequinensa i sincerament, les paraules que es van poder escoltar sonaven a unió, alegria i satisfacció.

Em deixeu que expliqui una anècdota? doncs que a la sortida (perquè la persona que m’escriu havia de marxar abans) va trobar al carrer un dels homes que havia vingut acompanyant a les amigues de Mequinensa, entre elles la seva muller (ai el tabac que a vegades fa sortir la gent al carrer) i quan es van reconèixer vàrem acomiadar-se tot desitjant trobar una altra oportunitat per reiterar aquesta magnífica amistat aconseguida mitjançant en Jesús. Llavors el visitant (no se el nom i em sap greu) li va confessar que havia estat un dia molt, molt feliç. Que va ser una experiència summament gratificant.

Convindreu amb mi que quan unes persones es preparen per a fer feliç l’estada d’unes altres que les visiten i aquestes venen amb ganes de participar, es possible aconseguir el convenciment expressat per aquest amic i crec que si això es practiques més sovint el món funcionaria d’altra manera.


I ja finalment aquí acabo la meva intervenció en el dietari que amb molt de gust he volgut fer expressant les meves vivències en aquesta classe que vulgarment dit “em vaig colar”. Faig aquest comentari perquè ja sabeu que la meva vida es va acabar quan vaig saber, o millor dit confirmar que l’Aleix ja no existia, llavors per què viure? per què no marxar amb ell? Va ser SEMPRE el meu amor.
Se que malgrat tot la Malena continuarà existint cada vegada que una persona llegeixi el “Cami de Sirga”, cosa que he d’agrair al Jesús, i des d’aquí li reitero el meu agraïment perquè ha deixat aquesta petjada, que tan bé fa a la nostra cultura.

* * * * *

Acabo doncs, donant a tothom moltes gràcies per la vostra amistat i dient que tots els comentaris que aquí s’han fet, ho han estat amb la millor de les intencions i que no voldria que de cap de les maneres ningú es pogués sentir incòmode. Adéu-siau a tothom i fins el proper curs.

La Malena.

8 de Maig de 2008

Uf, avui si que tinc coses per explicar; la veritat es que no se per on començar però intentaré posar una mica d’ordre i anar-les comentant. Som-hi!

I – Resulta que hi ha un dia que no estic molt, molt animada per a fer una reflexió del que observo a les classes i patapam, ja es posa la M. Dolors a explicar la meva vida. On s’ha vist això! Encara bo que ha estat prou justa en les seves explicacions... Ja m’adono que encara li hauré d’agrair l’exposició del seu pensament.

No sé, ara que ja m’he esbravat em sento més tranquil·la i potser no n’hi ha per tant, però el primer moment... semblava que usurpava el meu lloc i això no em va agradar gens.

II – Després resulta que ella fa festa o millor dit en l’argot estudiantil, “fa campana” i apa jo sense assabentar-me de com van les tasques del Camí de Sirga. He estat dues setmanes sense tenir-ne notícia i si sabéssiu que llargues se m’han fet... Observo que us he agafat estima i fins i tot he pogut comprovar que us enyoro i molt. Però bé, no ens desanimen que ja tornem a ser aquí encara que, per desgracia meva, per poc temps, doncs està finalitzant el llibre i jo fins i tot no vaig poder arribar al final. D’això ja en parlaré en una altra ocasió.

III – Avui resulta que per poc em despisto i no puc observar res. Resulta que han dividit la classe (que ja ho havia anunciat) en dues sessions. Una que parlen dels deures a realitzar i l’altra que es dediquen a la informàtica. El cas es que ho han fet en dos lloc diferents. Voleu que us digui per què? la Dolors sap que si tenen al davant els ordinadors es dedicaran al vídeo, en canvi sinó els veuen... doncs això, com els infants que no puguin caure en la temptació.

Finalment ja està tothom davant l’ordinador i em fixo que han avançat molt; cadascú està amb el seu vídeo perquè resulta que n’han de fer un que respongui a la vista que van fer a Mequinensa, i estan tan atrafegades que gairebé no goso ni acostar-m’hi. Bé no m’hi apropo perquè no vull pas destorbar.

I ja hi tornem: ara parlen de fer un dinar (com els agrada divertir-se) però ara hi participaran també companyes del propi poble. Mare de Déu que n’és de preciós aquest comportament, aquesta germanor. No, si el que està aconseguint en Jesús amb el Camí de Sirga n’hi haurà per llogar-hi cadires. Unir gent de Mequinensa amb altra de Barcelona. PRECIÓS.

IV – I ara quan estic fent esment de totes les meves vivències entro a la web de l’Escola per controlar com va tot això i oh, quedo meravellada. Hi han unes tankes escrites per la Generala Nicanora, dedicades a la meva persona, sí sí ho heu llegit bé, a mi, a la Malena, que encara tremolo tota jo. Estic molt emocionada i més ara que ja se que això està arribant al final de la meva vida. Així fluixet vull preguntar-te Generala: em deixes agafar les màscares? representen tant per mi, que quan les he vist m’agradaria retenir-les. Moltes gràcies.

Uf, no pot ser això, sinó encara acabaré malament i així per distreure’m un xic continuo mirant la web (oi que si que es diu així? oi que ja ho après bé?) i veig un vídeo de la Maria Castro que mireu amb les seves aparicions i desaparicions de les imatges he quedat meravellosament sorpresa. Mai hagués imaginat veure l’explicació del nostre Camí de Sirga d’una manera tan esplèndida. Felicitats Maria és quelcom molt valuós.


I res més ja acabo perquè avui seria un no parar i vull deixar un marge de temps perquè la propera setmana hauré de acomiadar-me i per això necessito un temps de reflexió, doncs tota la temporada que he estat convisquin amb vosaltres he estat una dona molt feliç; una Malena joiosa.