dimecres, 28 de maig del 2008

15 i 22 de Maig de 2008

Com podreu veure en l’enunciat, aquest comentari correspon a dos dies de classe cosa que mai havia fet. Ara que estem arribant al final del curs, ja trenco totes les normes, però oi que em disculpeu?

Què va passar el primer dia? Doncs el 15, allò era un no parar: que si parlant de com organitzarien el dia 22 que és la data assenyalada per a fer el dinar i compartir-lo amb les persones que han de venir de Mequinensa; que si quins vídeos han d’estar a punt per poder-los passar; que si l’Oriol està a la classe dels ordinadors arreglant i preparant coses... Mare de Déu quin tràfec.

Primer es trobem a una de les classes per veure tota la preparació. Tenen un problema que és no tenir seguretat de a quina hora arribaran a Barcelona per tot seguit començar una passejada. Tenen, ja m’adono, ja, moltes ganes de que passin un dia feliç. Em volen fer tantes de coses que jo no dic res, però penso que no hi haurà temps per tot. Que si anar a veure els diferents llocs on hi ha “l’ou com balla” (doncs per sort coincideix amb el dia del Corpus), que si anar a veure el Palau de la Música, que si actes a l’Escola... Be són tantes les coses que volen fer, que penso serà molt difícil poder-ho complir.

Tot seguit estan decidint on poden dinar, bé, concretament vull dir a quina classe es posaran. I ja les tens a fer la corresponent ronda. En trobem una que creuen pot anar molt bé i tot així com aquell que no vol la cosa, li pregunten a la professora que a quina hora comença per saber de quan temps disposen. I meravellós, resulta que al matí no hi ha cap activitat i fins a les 4 de la tarda poden disposar-ne.

Ara ja les veig molt satisfetes perquè tenen un problema resolt; la ubicació física per poder fer el dinar. Així fluixet us diré que he sentit, no sé si m’he equivocat, que serien unes cinquanta persones. Us imagineu? Serà possible? Està clar que tot seguit jo mateixa em dic: en Jesús Moncada es mereix això i molt més i per tant, endavant!

Passen a la classe dels ordinadors i cadascú està amb el seu vídeo amb una atenció i interès que es digne de comentar. Quina diferència de quan van començar el curs, (com jo mateixa que tot en sonava a estrany) que n’hi havien que no sabien de què parlaven, quan deien paraules “tècniques” informàticament parlant i que no tenien ni idea por on començar per poder fer un vídeo i ara TOTHOM s’hi atreveix. Realment no em queda més remei que felicitar a totes les persones que amb tanta atenció i dedicació han assistit a aquesta assignatura, perquè no oblidem que han estat dos els cursos que s’han fet.

Si a tota aquesta experiència i afegim (que estic segura que hi ha hagut alguna persona que per ella haurà estat un vertadera sorpresa) el descobriment del autor del Camí de Sirga, la forma d’anar assaborint el contingut d’aquest llibre, adonar-se de la ironia fina i alhora verídica exposició dels fets viscuts a Mequinensa, què més volen demanar?

Es de justícia anomenar la i el professor que han tingut; així amb aquestes persones tothom ho aconseguiria. La Dolors amb aquesta alegria que encomana, que sap fer descobrir tot allò que molt possiblement no s’adonarien, perquè prou feina tenen en anar coneixent el significat de molts dels mots que hi ha escrits; la forma de corregir tan en positiu, i molts altres detalls que ara no cal enumerar-los perquè si els posem se’ns posarà vermella. Si parlem de l’Oriol
hem de fer esment com amb el seu somriure va escoltant cada una de les preguntes que li fan (perquè mireu que en pregunten de coses de la informàtica) tot donant explicacions que resultin entenedores per totes aquelles persones que en aquest tema “naveguen”, però no amb el sentit que es dona precisament ara, sinó amb el que representava en la meva època que dit ras i curt vol dir que no entenen res.


Ara ja em toca parlar del dia 22, la gran trobada.

Ja ha arribat el gran dia. Quan ja m’he situat per no perdrem detall, m’assabento que han arribat més tard del que imaginaven i per tant els han acompanyat a veure l’ou com balla.











La Maria Castro està totalment dedicada al tema alimentari i... Déu meu quins menjars prepara!! . N’hi ha que estan parant la gran taula (quin goig) i van posant els plats a mesura que els porten o que estan del tot a punt. No us podeu imaginar quina presentació. I no oblidem el Pere que està atrafegat portant cadires amunt i avall perquè tothom pugui seure; te clar però que allí no s’hi cap, però creu que amb bona voluntat segur que no serà cap obstacle.


Finalment arriben la colla de Mequinensa amb les companyes que han anat a fer de guies juntament amb la Dolors i quina cara de sorpresa que fan.
De debò que no n’hi ha per menys. És esplèndid. Oi que no dic cap mentida?

I ja esta tothom situat i Mare de Déu com es van liquidant els plats. Tant sols veure-ho es fa la boca aigua i el que és molt fort, que des del passadís ja notaves la flaire de tot aquell sortit de menjar. Semblava un restaurant dels més importants. Ni Santamaria ni Ferram Adrià (ara que per desgràcia estan de moda) ho haguessin pogut igualar. Que més voldrien ells poder muntar tot aquells exquisits menjars amb tan poca estona i en un lloc poc preparat per aquests menesters.

Per si tot això fora poc, han portat de Mequinensa, fruita i pastes i no unes quantes, ca, sinó una quantitat inimaginable. Hi havien uns cireres que sincerament semblaven d’aquelles que es veuen pintades, però que gairebé ningú les ha vist al natural. Uns albercocs d’un tamany considerable i finalment una quantitat de pastes, fetes per les persones que varen venir, que... bé tan sols de dir-ho ara ja se’m fa la boca aigua.

He de dir que mentre els veia tan ben situats i engrescats vaig pensar que això no acabaria bé, perquè vindrà la mestre i les alumnes de la classe i no estarà el lloc a punt. Però no, no va ser així, sinó que a una indicació de la Dolors tothom va marxar i un equip disposat a deixar-ho tot tal com ho van trobar en un plis-plas, la classe estava com si allà no hagués passat res.

Les persones invitades, entre elles la Rosa M. germana de’n Jesús van visitar l’Escola (diuen que els hi va agradar molt), el Director Toni Ribas els hi va fer una demostració culinària per anar finalment tothom a la “Cuina” on ens van llegir/representar les companyes de Mequinensa dos contes meravellosos. Va explicar l’alcaldessa que això es fruit d’uns tallers que van muntar les dones a Mequinensa, per tal de rendir homenatge al Jesús i a la vegada acostumar-se a llegir amb la nostra estimada llengua, el català. I que bé que ho van fer. Podien ser totes una magnifiques locutores de tant bé que llegien i pronunciaven. FELICITATS per la vostra tasca. Ai les dones quan es proposen una cosa... no hi ha qui les pari.

En aquest lloc es van passar diversos vídeos fets a la classe i es van repartir els certificats a les persones que han fet l’assignatura. Van parlar en Toni, la Dolors, l’Oriol, l’alcaldessa de Mequinensa i sincerament, les paraules que es van poder escoltar sonaven a unió, alegria i satisfacció.

Em deixeu que expliqui una anècdota? doncs que a la sortida (perquè la persona que m’escriu havia de marxar abans) va trobar al carrer un dels homes que havia vingut acompanyant a les amigues de Mequinensa, entre elles la seva muller (ai el tabac que a vegades fa sortir la gent al carrer) i quan es van reconèixer vàrem acomiadar-se tot desitjant trobar una altra oportunitat per reiterar aquesta magnífica amistat aconseguida mitjançant en Jesús. Llavors el visitant (no se el nom i em sap greu) li va confessar que havia estat un dia molt, molt feliç. Que va ser una experiència summament gratificant.

Convindreu amb mi que quan unes persones es preparen per a fer feliç l’estada d’unes altres que les visiten i aquestes venen amb ganes de participar, es possible aconseguir el convenciment expressat per aquest amic i crec que si això es practiques més sovint el món funcionaria d’altra manera.


I ja finalment aquí acabo la meva intervenció en el dietari que amb molt de gust he volgut fer expressant les meves vivències en aquesta classe que vulgarment dit “em vaig colar”. Faig aquest comentari perquè ja sabeu que la meva vida es va acabar quan vaig saber, o millor dit confirmar que l’Aleix ja no existia, llavors per què viure? per què no marxar amb ell? Va ser SEMPRE el meu amor.
Se que malgrat tot la Malena continuarà existint cada vegada que una persona llegeixi el “Cami de Sirga”, cosa que he d’agrair al Jesús, i des d’aquí li reitero el meu agraïment perquè ha deixat aquesta petjada, que tan bé fa a la nostra cultura.

* * * * *

Acabo doncs, donant a tothom moltes gràcies per la vostra amistat i dient que tots els comentaris que aquí s’han fet, ho han estat amb la millor de les intencions i que no voldria que de cap de les maneres ningú es pogués sentir incòmode. Adéu-siau a tothom i fins el proper curs.

La Malena.

dimecres, 14 de maig del 2008

8 de Maig de 2008

Uf, avui si que tinc coses per explicar; la veritat es que no se per on començar però intentaré posar una mica d’ordre i anar-les comentant. Som-hi!

I – Resulta que hi ha un dia que no estic molt, molt animada per a fer una reflexió del que observo a les classes i patapam, ja es posa la M. Dolors a explicar la meva vida. On s’ha vist això! Encara bo que ha estat prou justa en les seves explicacions... Ja m’adono que encara li hauré d’agrair l’exposició del seu pensament.

No sé, ara que ja m’he esbravat em sento més tranquil·la i potser no n’hi ha per tant, però el primer moment... semblava que usurpava el meu lloc i això no em va agradar gens.

II – Després resulta que ella fa festa o millor dit en l’argot estudiantil, “fa campana” i apa jo sense assabentar-me de com van les tasques del Camí de Sirga. He estat dues setmanes sense tenir-ne notícia i si sabéssiu que llargues se m’han fet... Observo que us he agafat estima i fins i tot he pogut comprovar que us enyoro i molt. Però bé, no ens desanimen que ja tornem a ser aquí encara que, per desgracia meva, per poc temps, doncs està finalitzant el llibre i jo fins i tot no vaig poder arribar al final. D’això ja en parlaré en una altra ocasió.

III – Avui resulta que per poc em despisto i no puc observar res. Resulta que han dividit la classe (que ja ho havia anunciat) en dues sessions. Una que parlen dels deures a realitzar i l’altra que es dediquen a la informàtica. El cas es que ho han fet en dos lloc diferents. Voleu que us digui per què? la Dolors sap que si tenen al davant els ordinadors es dedicaran al vídeo, en canvi sinó els veuen... doncs això, com els infants que no puguin caure en la temptació.

Finalment ja està tothom davant l’ordinador i em fixo que han avançat molt; cadascú està amb el seu vídeo perquè resulta que n’han de fer un que respongui a la vista que van fer a Mequinensa, i estan tan atrafegades que gairebé no goso ni acostar-m’hi. Bé no m’hi apropo perquè no vull pas destorbar.

I ja hi tornem: ara parlen de fer un dinar (com els agrada divertir-se) però ara hi participaran també companyes del propi poble. Mare de Déu que n’és de preciós aquest comportament, aquesta germanor. No, si el que està aconseguint en Jesús amb el Camí de Sirga n’hi haurà per llogar-hi cadires. Unir gent de Mequinensa amb altra de Barcelona. PRECIÓS.

IV – I ara quan estic fent esment de totes les meves vivències entro a la web de l’Escola per controlar com va tot això i oh, quedo meravellada. Hi han unes tankes escrites per la Generala Nicanora, dedicades a la meva persona, sí sí ho heu llegit bé, a mi, a la Malena, que encara tremolo tota jo. Estic molt emocionada i més ara que ja se que això està arribant al final de la meva vida. Així fluixet vull preguntar-te Generala: em deixes agafar les màscares? representen tant per mi, que quan les he vist m’agradaria retenir-les. Moltes gràcies.


Uf, no pot ser això, sinó encara acabaré malament i així per distreure’m un xic continuo mirant la web (oi que si que es diu així? oi que ja ho après bé?) i veig un vídeo de la Maria Castro que mireu amb les seves aparicions i desaparicions de les imatges he quedat meravellosament sorpresa. Mai hagués imaginat veure l’explicació del nostre Camí de Sirga d’una manera tan esplèndida. Felicitats Maria és quelcom molt valuós.


I res més ja acabo perquè avui seria un no parar i vull deixar un marge de temps perquè la propera setmana hauré de acomiadar-me i per això necessito un temps de reflexió, doncs tota la temporada que he estat convisquin amb vosaltres he estat una dona molt feliç; una Malena joiosa.

dimecres, 16 d’abril del 2008

9 d'abril de 2008

Em presento. Soc M. Dolors que, com sabeu, faig la tasca de fer arribar a totes les persones del “Taller de lectura i escriptura” els pensaments, les impressions, i els comentaris que em dicta la Malena.

Resulta que aquesta setmana s’ha emmudit, doncs no m’ha comunicat res per escriure. Ho trobo un xic estrany, però em diu que no hi ha gaire cosa i que prefereix estar-se’n (?) Personalment penso que s’ha emmandrit i el que diu son excuses de “mal pagador”. En qualsevol cas, hi ha que respectar la seva opinió; per això vivim en una democràcia.

Podeu suposar que en el primer moment em vaig quedar una xic astorada, ja que no sabia com reaccionar a la meva sorpresa, però un cop assumit el seu desig vaig adonar-me que era una gran oportunitat per poder parlar jo, totalment a nivell personal i això és el que faré tot seguit.

He de confessar que quan em van assignar el nom de “Malena”, encara no l’havia conegut i estava una mica a l’expectativa de quin tipus de persona seria. Ara quan ja la he descobert estic molt i molt satisfeta de que sigui jo qui la representi.

Faig explícit els meus pensaments. És una dona que malgrat ser casada amb un home al que realment no estimava i adonar-se tot just arribar a la casa del marit que qui li feia patxoca era el nebot Aleix, en cap moment ho va demostrar. Si ho pensem amb calma, ens adonarem del difícil que devia ser-li mantenir aquella convivència.

En aquest cas podem dir que, “per sort” va enviduà i això li va permetre mostrar els seus sentiments que tal i com suposava eren correspostos per ell. No deixa de sorprendre’m que la primera sortida fos amb motiu del carnaval. Potser era una manera de treure’s respectivament les màscares que havien “portat” des del primer dia i deixar-se anar a l’estimació que secretament sentien.

Jo entenc que era una dona que estimava i molt, ja que si bé ell participava dels xivarris dels cafès i els seus viatges amunt i avall, ella estava sempre esperant-lo. I ho feia amb alegria i satisfacció, sense importar-li les murmuracions del veïns.

Pobra Malena, quan més feliços eren l’esgarrifós aixecament dels feixistes va comportar que s’haguessin de separar i mai més en tingués notícies, encara que ella, amb sensibilitat de dona, quan va marxar ja el cor li deia que no el tornaria a veure, com així va ser.

De debò que és una història per pensar i per això, perquè és una vivència que por porta a meditar sobre aquest comportament, agraeixo i molt a en Jesús que mitjançant el “Camí de Sirga” ens donés l’oportunitat de conèixer una dona com la MALENA.


Bé, ara ja m’acomiado perquè si s’adona potser pensarà que li vull prendre el seu lloc i ser jo la que us expressi les meves impressions i això de cap de les maneres, aquest espai li correspon de totes, totes, a la meva estimada Malena.

dimecres, 9 d’abril del 2008

2 d'abril de 2008

Ara si que no sé com començar el meu habitual comentari. Resulta que l’amiga Maria Castro dirigeix unes paraules a la persona que transmet els meus pensaments, felicitant-la per la forma d’exposar les sensacions d’aquest curs que jo li transmeto.

A veure si em sabré explicar. Penso que és quelcom exagerada aquesta felicitació, perquè si això m’ho digués a mi, la Malena, que soc d’una altra època, doncs bé, però ella la M. Dolors que està participant com vosaltres en el curs de “Literatura”, el que se li ha de demanar es que sigui la meva transmissora i que ho faci correctament. Ben mirat, i ho dic molt convençuda, això no té cap mèrit. Ai si jo no li digués el que ha d’escriure...

Una vegada més recomano a la Maria i tothom que ho vulgui fer, que vegi els treballs que es recullen en els diferents blocs de totes les persones alumnes. Jo m’hi passejo agradables estones i si he de ser sincera, quan es varen iniciar les classes no hagués mai imaginat arribar a veure tot el que està sortint als blocs. Els vídeos, les tankes, els comentaris del llibre o d’experiències personals, les fotos que hi ha, els recursos literaris... de debò que és veritablement una joia. És una meravella comprovar que no és una persona sola que ho fa, sinó que ho fan totes.

I feta aquesta reflexió no puc obviar que la Maria a més a més de participar com tothom en el seu bloc (i quines experiències tan sensibles i personals que hi posa), sap endolcir totes les trobades, festes i aniversaris amb la seva fabulosa “cuina”. Mireu jo que ho estic observant amb molta cura, em sorpren agradablement les complicitats que s’estan descobrint entre les persones que formen les dues aules. Quan vau matricular-vos, pensàveu trobar-hi tot això? Personalment quan vaig posar el nas el primer dia, mai, hagués imaginat tota la tasca que n’està sortint. Què voleu més d’aquest curs? Que ha de continuar!


Bé, feta aquesta referència ja que em creia obligada a respondre a la Maria per deixar les coses ben clarificades, he de dir el que vaig escoltar a la classe i que m’ha satisfet força. La Dolors i l’Oriol han decidit i així els hi ho van comunicar, que a partir de la propera setmana una hora la dedicaran a la informàtica (vídeos) i l’altra, a literatura. Que tot el que es refereix a aquesta cosa que en diuen ordinador i vídeo, a casa no han de fer res; tot es farà a l’escola.

Què voleu que us digui, ben mirat ho trobo molt encertat, perquè els últims dies hi havia una inquietud i un neguit que em tenia una mica preocupada. Tinc molt clar que les persones que hi assisteixen si volem dir la veritat, no es que siguin persones molt joves i llavors treballar amb aquesta angunia, encara ens podria provocar un ensurt. Es tracta d’aprendre, però provocar un esglai.. això si que no pot pas ser.

Sort que encara hi ha persones que fan servir el seny català i per tant jo la Malena, felicito d’aquesta decisió. Amb tot el que han escrit als seus respectius blocs i també en els apartats que han recollit i posat en ordre la Dolors i l’Oriol, gaudeixo tant i tant del contingut del nostre llibre que ja els hi permeto que s’ho agafin amb una mica més de tranquil·litat, però ei, això no vol dir repenjar-s’hi, d’acord?

Adéu-siau fins la propera setmana.

dimecres, 2 d’abril del 2008

27 de març de 2008


No sé, no se què dir. Avui no és el millor dia per a mi, la Malena. Imagino que no s’entén gaire, però tot seguit us ho explico.

Ha finalitzat la Setmana Santa i pel que fa referència a aquestes classes vol dir que s’han fet vacances, per això i com es fàcil imaginar, estic molt disposada a anar-hi i amb moltes ganes, doncs ja tenia ànsia per escoltar que s’anava dient del contingut del “nostre llibre” i més en un capítol on se sap finalment quin va ser el final del meu estimat Aleix.

Ja comprendreu que per a mi aquesta lectura es fa una mica feixuga per tot el que em representa, però he de dir que ho tinc tan assumit que fins i tot diria que em satisfà que se li faci un record. Mai el podré oblidar.

Doncs dit tot això resulta que la persona que em fa d’introductora a aquestes classes, deixeu-m’ho dir ras i curt, m’ha fet dues malifetes.

Si, potser la paraula sona una mica forta, però què voleu que us digui es el que realment en aquests moments sento i per tant, per sobre de tot la sinceritat oi?

Primera malifeta. Resulta que arriba a la classe no pas gaire puntual, més aviat diria que gens a l’hora. Tothom està capficat en el seu vídeo, penso que és quelcom lògic, i em proposo aprofitar el temps que em queda per esbrina que s’està dient i llavors, oh! quina sorpresa, m’assabento que el proper divendres o sigui l’endemà vam les dues classes a MEQUINENSA. Estic contenta, tant, que no us ho puc explicar, però i aquí ve la meva desil·lusió (segona malifeta) quan sé que aquesta persona, la que també es veritat que m’ajuda a escriure, a exposar el que penso amb això que ara en diuen ordinador, no hi va. Valga’m Déu, com es pot fer una cosa així? com pot prescindir d’un viatge com aquest? com podré viure aquesta anada a aquest poble tan estimat? Ara si que ja no sé on soc. Faig un esforç i procuro parar l’orella per assabentar-me per què aquesta absència.

Vaja, resulta que te unes entrades per anar... no ho vull ni saber. Mireu que voleu que us digui estic una mica baixa de moral i no vull ni parar-hi atenció. Ella sabrà el que fa.

Ara doncs, es quan demano la col·laboració de totes les persones que ja em coneixeu i que segur que em voleu ajudar; m’agradaria molt que expliquéssiu com va anar aquest viatge? què vàreu veure? què vau descobrir del meu estimat Jesús? Oi que si que col·laborareu i ens en fareu cinc cèntims d’euro? Anticipadament, gràcies. Les que no hem pogut gaudir d'aquest viatge, segur que us ho agrairem.

Finalment i per resquitar-me un xic d’aquest disgust vaig a passejar-me per la tant estimada web del Cami de Sirga i d’acord amb els consells que ens dona la Dolors, assaborir tots els comentaris que fan les persones que assisteixen a les classes. Us puc dir que TOTS són deliciosos. No us ho perdeu i si esteu una mica capmoix com jo, segur que us servirà d’un vertader bàlsam.

I per finalitzar tot fent el que us estic animant a portar a terme, veig que ja han penjat una fotografia del viatge a Mequinensa (uf, només de posar el nom se’m fa un pessigolleig a l’estómac) i per això aquí va.

dimecres, 26 de març del 2008

13 de març 2008

Avui, ho sento però estic decidida a començar pel final de la classe. Ja se que us preguntareu i per què? doncs molt senzill, perquè el que avui he vist no és una cosa gaire corrent que succeeixi i per això estic convençuda que cal destacar-ho i MOLT.

Estava tothom capficat amb aquest vídeo que volen fer del nostre “Carmí de Sirga” i tot d’una piquen a la porta de la classe. Jo penso: deu ser que alguna persona s’equivoca ja que la classe fa estona que funciona. I treu el cap així com amb timidesa la Maria Castro. S’adonen que porta un paquet que deixa tota decidida sobre una tauleta.

I així com aquell que no vol la cosa, diu que ve a fer una visita per portar-lis BUNYOLS DE VENT. Sí, si, ho heu llegit bé, ha fet bunyols i els ha portat a la classe del dijous. Mare de Déu quina safata. Si n’hi ha per parar un tren!

No cal dir que la classe s’ha acabat... però no, que ho oblidava; en Pere ha reclamat acabar la lliçó que estaven corregint en aquell moment. Que ho veieu? Quina colla, tot s’ha de fer correctament; primer una cosa i després l’altra. Està clar que quan he vist aquesta reacció i que tothom ha dit, sí, sí, ara mateix ho fem, m’he quedat molt sorpresa de la seva disciplina.

Jo, si em deixeu opinar, penso que han dit que sí per no demostrar les poques ganes que en tenien en aquell moment i per a fer veure que el primer de tot és el treball, i això ho dic perquè així que han acabat, en un tres i no res s’han aposentat per constatar si realment els bunyols eren de vent o no.

Però no s’acaba aquí la història, sinó que la Maria (quina dona, no n’hi han d’aquesta mena) fins i tot ha portat beguda i tovallons. No ha oblidat res. Tampoc ha descuidat la màquina de fotografiar per guardar un record d’aquesta trobada.

Cal dir que no hi ha hagut ningú que hagi fet mala cara quan ha tastat els bunyols i per la forma com tornàvem a agafar-ne queda molt clar que eren meravellosos.

Ara que ja sabeu com va acabar el dia de classe deixeu-me que digui que aquestes actituds són les que fan realment caliu. Ai si en el nostre món i haguessin moltes persones com la Maria.... d’altra manera es funcionaria.



Bé, jo ara m’uneixo als comentaris que he escoltat de tothom i li dic: MOLTES GRÀCIES, ja no tan sols per la feina que has tingut i el teu viatge per compartir amb els companys de tarda aquest menjar tradicional del temps de quaresma, sinó per aquesta disposició tan preciosa vers persones que compartiu un mateix curs, encara que sigui en dies diferents, perquè dona una satisfacció difícil d’explicar, però que segur quedarà com una vivència inoblidable.

Després de tot això què voleu que us expliqui. Gairebé no em surt cap més comentari, sinó dir-vos que està tothom capficat amb la confecció del vídeo i m’adono que ja s’ha acabat un i precisament és el que em dediquem a mi, a la Malena.

Ara podeu entendre que després de veure l’atenció que em mostren, he de continuar seguint aquestes persones que ja considero –com he dit altres cops- molt amigues.

No vull fer cap més explicació de la classe. Penso que és tan bonic el gest de la Maria que sobren més paraules.

No obstant no em resisteixo a recomanar-vos per si teniu temps durant aquests propers dies de vacances, que entreu a la web i us entretingueu llegint els “Resums per capítols” que fan tant la Francina Gili com la Rosa Vila. No us ho perdeu. Amb poc temps us feu una idea del contingut del nostre llibre. Fins a la propera setmana.

dijous, 13 de març del 2008

Vivències de la Malena

6 de març de 2008

Avui m’adono que així no puc pas continuar. Vull explicar-me. Resulta que estan tota l’estona parlant de si el llapis si, el llapis no i jo que observo, com bé sabeu, molt atentament veig que a la ma no porten cap estri que s’assembli a un llapis, sinó que són unes coses petites, totes diferents que posen a l’ordinador.

A partir d’aquí, que a un no li surten les fotos (un llapis, fotos... creieu-me que és difícil d’entendre) a l’altre que si. Mireu sabeu que us dic que ja s’ho faran i com que també recordo que molts cops parlen del blocs que tenen cada una de les persones que fan aquest curs, ara vaig a intentar llegir alguna cosa per veure com va tot això.

He observat que si et poses a la pantalla sobre el nom de cadascuna surt molta cosa; doncs ara mateix ho intento.

Ai, ai, que ho deia una mica així com qui parla de passada i ja veig que no se si haurà estat pitjor intentar llegir el que diuen o quedar-me a la classe amb tot el problema del “llapis”.

I dic això, perquè el primer que veig és la fotografia de la casa on va viure en Jesús. Però aquestes dones si ho tafanegen tot. Valga’m Déu!!! Jo no ho hagués sabut trobar, però sabeu que us dic que en el fons m’ha agradat que ho haguessin fet. Tal com diu l’escrit si que és veritat que si tanques els ulls em sembla que li veig.... Felicitats i gràcies M. Carme Juan.

Veig que la Josepa Vendrell parla dels “mil oficis de Jesús Moncada”. Que ho veieu que no paren de descobrir coses. Oh i quin vers!.

Ara veig que la Rafela parla en el seu bloc d’un altra qüestió i és que l’Escola de la Dona fa 120 anys. Ah, ara sí que ho entenc. Resulta que quan he tornat a la classe per a veure com havia quedat tot l’afer del llapis estaven parlant de frases, versos etc. etc. per posar-hi música amb motiu d’una celebració. Jo no entenia que tenia a veure tot això amb el “nostre llibre” i ara ja ho tinc clar. Quan dic que no paren que sinó és una cosa n’és l’altra no estic dient cap mentida. Això realment és una dinàmica constant, jo que soc d’una altra època, no se pas si soc capaç d’anar seguint amb aquest ritme. No obstant ho intentaré.

Després d’haver-me “ficat” dins els blocs sabeu què he decidit, doncs que continuaré esbrinant perquè m’està agradant i força.

Be ja estava a punt de marxar perquè s’acosta l’hora de finalitzar i veig que tothom fins i tot la Dolors estant al voltant d’un ordinador. Què hi deu passar? Us adoneu que quan les deixo soles ja estan fent coses que quan arribo tot està canviat? Ho dic perquè tothom estava en el seu lloc i llapis amunt i llapis avall i ara estan totes juntes i està clar faltava jo.

Doncs apa ara resulta que han realitzat un vídeo i a sobre, com que sempre el que li falta a un ho te l’altra, doncs en Pere ha portat música i han completat el vídeo de la pel·lícula. Oh i escoltant la música hi va d’allò més be.

M’atanso una mica més perquè amb tan garbuix de gent no puc veure de quin personatge es tracta, i quina emoció, el vídeo, es dedicat a mi la Malena. Ai, ai, que fins i tot em salten les llàgrimes... Sincerament estic una mica “tocada”. Així doncs, sabeu que us dic, que MOLTES GRÀCIES per deixar-me participar d’aquestes classes i marxo perquè ara estic molt tobeta. Fins la propera setmana. Adéu.

dimecres, 5 de març del 2008

28 de febrer de 2008

Mare de Déu, avui!!! Res, que no podré posar el nas en lloc i sabeu per què? doncs ara us ho explico, perquè de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.

Doncs jo creia que això del vídeo que van parlar la setmana passada, quedaria en un no res, perquè renoi jo penso que deu ser molt difícil, però ca m’adono que tothom està de cara a l’ordinador mirant com se’n poden surti.

Realment són especials perquè no s’acoquinen per a res. Cosa nova que els diuen, cosa que s’hi llencen de cap.

Resulta que han portat dibuixos i fotos que tenen quelcom a veure amb el text del “nostre” llibre. Sort n’hi ha perquè només hagués faltat que ho fessin d’altres textos. Si més no, d’aquesta manera van fent-se seu tot el contingut del Camí de Sirga que si he de ser sincera considero que la primera vegada que es llegeix costa una mica d’entrar-hi. Jo com que me l’estimo tant, ja ho tinc molt clar, però quan veig que alguna persona el comença i arruga el nas perquè el troba complicat, em sap greu i per això agraeixo molt com ho estan fent en aquestes classes amb comentaris que ajuden a comprendre millor tot el que ens va explicar en Jesús.

Dit tot això, però, encara no acabo de veure clar això del vídeo, oi que ho anomenen així?
Ara el que tinc es curiositat per a veure que posaran de mi. Miro i m’adono que una de les fotos en que fan esment de la meva vida, es quan va morir l’Ignasi; sort que m’han posat d’esquena, perquè (a vosaltres us ho dic fluixet perquè veig que us estimeu la història) trista, trista, el que es diu afligida... no gaire. Sabeu el que és saber que tenia el “meu nebot” a la vora per ajudar-me a passar la tristor? La joia completa va ser quan finalment ens vam adonar que tots dos sentíem el mateix i aquells anys, si que van ser molt feliços.

Bé tornem a la classe i que voleu que us digui, continuo veient que tan sols tenen ulls pels ordinadors i està clar jo que hi faig sinó hi entenc res de res.

També vull dir de forma molt expressa que m’he alegrat quan he vist que ha vingut la Carme, doncs creia que ja no vindria més, però tota la meva alegria s’ha n’anat en orris, al dir ella que, efectivament, havia vingut però per acomiadar-se. Diu que les escriurà i així podran mantenir el contacte. Tant de bo. Així ho espero i confio. Fins aviat Carme.

Ara ja he explicat la meva impressió de la classe, però ara si que tinc una grata sorpresa. La voleu saber? doncs que m’han enviat un vídeo dedicat a mi, a la Malena.

Ha estat la Maria Castro “Les verges màrtirs” que va llegir que no disposava de gaires fotografies del dinar col·lectiu i ha volgut col·laborar amb aquest treball que ella ha fet com a conseqüència de la lliçó –aquesta que jo no entenc però que ja he dit que la gent hi estava molt dedicada- explicada per l’Oriol i la Dolors.

De veritat que m’ha emocionat i molt. Oh i fins tot ha quedat molt bé i el que també m’ha satisfet i estic molt contenta de que pensi com jo, de que aquests trobades s’han de repetir. I tant!!!.

Ara procuraré posar el vídeo a veure si en podeu participar i sinó surt com a mi m’agradaria, demano l’ajut de la Dolors i l’Oriol perquè el pengin (com ho domino, oi) en el lloc corresponent. Gràcies. Dedicat a la Malena_0001.wmv4794K Baixa'l

dimarts, 26 de febrer del 2008

21 de febrer de 2008




Quin dia avui! Abans de res i tal com us vaig anunciar la passada setmana la Mercè, ella molt
generosa, ha passat a les persones que li han demanat, moltes fotografies de les que es van fer en el dinar que podrien denominar “de convivència”. Ara doncs ho aprofito i en “penjo” tres.. No em direu que no em surt be el vostre argot, oi?

I les fotos què tal? esplèndides!!!

Veritablement encara dura el record de la trobada. A veure, si així s’animen i en fan més sovint. Sabeu què passa? doncs que ara enyoro les companyes del divendres.

Bé, dit tot això preparem-nos a veure què explicaran avui; ja veig que el que parlarà serà l’Oriol i jo ja em puc preparar perquè no entendré res de res. Ell ho explica com la cosa més senzilla del món, però segurament que no pensa amb les persones que mai havien sentit parlar en aquestes temes. Però be orella a punt i... atenció.

Ai, ai Mare de Déu que em ve un mareig, resulta que ara no en tenen prou d’aprofundir amb el “nostre” llibre, haver-se apropiat dels noms dels personatges que fins i tot no em sembla gens malament ja que em porta molts bon records, que ara volen “montar” un vídeo. Això no hi ha qui ho entengui.

Han de cercar fotografies que es diguin amb els textos que triïn. Ai, ai, que ja tremolo a veure que posaran en el meu nom. Han de tenir present (com els hi podria fer entendre) que jo no era lletja del tot, que va, ni molt menys, i si han d’explicar alguna cosa de la meva vida que tinguin molt en compte que a l’Aleix el vaig estimar molt i d’una manera molt digna. Ho explico perquè encara són capaces de fer com aquells que feien tertúlies i ens deixaven a l’alçada del betum.
Però mireu com que tot això em resulta molt complicat, que si títols, que si text, etc. prefereixo deixar-ho i a veure què portaran i quins vídeos aconseguiran.

I ara com que no paren resulta que la Dolors ja està anunciant el famós viatge a Mequinensa. Això sí que em satisfà i molt. Ja estic tota tremolosa. A més a més ens podrem veure amb les companyes que vam conèixer el dia del dinar i també és quelcom que s’agraeix i molt.

Però, ai, ai que en fan una mala jugada. A veure, poso bé l’orella. Doncs sí i quin disgust que tinc. Resulta que la persona que transmet les meves inquietuds no pot anar-hi perquè sento que comenta que te un compromís en un altre lloc... i no el podria deixar? veig que pensa, pensa i resulta que li és del tot impossible.

Doncs que bé, oi? A mi això em costarà de pair. Per tant ara us vull demanar un favor a totes les persones amigues que hi anireu. Oi que fareu el favor d’explicar-me molt be tot el que hagueu vist i em fareu cinc cèntims d’euro (ja que ara hi ha aquesta moneda no podem parlar de la pesseta) per rememorar aquells dies que va sortir a la llum el nostre Cami de Sirga? Serà un favor que sempre recordaré. Estic segura que ho fareu. Moltes, moltes gràcies anticipades.

dimarts, 19 de febrer del 2008

14 de febrer de 2008

Què us recordeu de mi?, Si, si soc la Malena que fa uns dies que no he “piulat”. Abans de continuar m’agradaria fer un aclariment.

Sabeu sobradament que tot això d’ordinadors, blocs, etc. etc. a mi em resulta molt difícil dominar-ho i per tant, he cercat l’ajut d’una de les alumnes de la classe perquè “teclegi” els meu pensaments. Doncs bé, ai! quan has de dependre d’algú ja estàs ben lluïda. Resulta que la setmana passada, jo prou que li enviava els missatges però no se ben bé que li va passar, el resultat va ser que no va escriure res de res. Alguna excusa em va dir : que si ho havia deixat per l’últim moment perquè tenia feina... que si després no es va trobar bé... Resumint que no vau podeu llegir els meus pensaments.

Però un cop explicada la situació vull fer notar, amb molta satisfacció, que quan una classe funciona com és aquesta, no tot depèn d’una persona (gràcies a Déu) i dic això perquè va ser la Francina qui va complementar el dietari. Uf, que satisfeta he quedat. Això sí que es unió. Quin goig!

Oh i a més a més quan he llegit el seu contingut m’hi he trobat tan reflectida que no puc més que felicitar-la. A veure: si ella que hi participa directament veu que tot va a una velocitat que quan un dia no hi va es perd molt, què us diré de mi que començo per no conèixer res de tot això? Està clar que es atrevida perquè els hi diu a la Dolors i l’Oriol que els hi presenta l’admiració i queixa. Això abans en dèiem “una de freda i una de calenta”. Però Mare de Déu quanta raó te. Fet aquest particular pensament, crec que em toca donar-li molt sincerament les gràcies i felicitar-la per la seva aportació. Ha estat una gran sort.



Bé i ara a la tasca del dia dia. Avui però ho faig amb una gran eufòria. Resulta que finalment aquell dinar compartit que havien anunciat per poder-se conèixer totes les alumnes dels dos cursos que estan treballant el “nostre” llibre, s’ha realitzat.

Quin goig veure aquella taula. Quina satisfacció veure la cara de felicitat que feien totes. Quina il·lusió em consta que els hi va fer a totes coneixes. Oh i a més a més s’anomenaven pel nom que cadascuna te dels personatges que formen el llibre.



Portaven una identificació penjada que els hi era més fàcil recordar-ho. Això no ho havia vist mai. Ha estat una agradable sorpresa que penso no oblidaré mai.

Vaig veure que feien fotos i per tant algun dia em vindrà de gust que en posin o pengin (ja sabeu que no és la meva especialitat aquest argot), una en el dietari.

Si en va sobrar de menjar... Mare de Déu. Hi ha una companya, crec que es diu Maria, que quins pastissos... quines amanides, oh i a més a més es preocupava i molt que tothom estes ben servit, que no faltes res. La Carme que ha comunicat no podrà continuar venint, també quina amanida i una cosa de pa, nous, plàtans... uf que bo. A veure si ara sabran mantenir el contacte, perquè quan s’ha conegut una persona fa una mica de “coseta” saber que marxa, oi?

Que voleu que us digui; hi havia de tot, pernil, truites, amanides, croquetes i una plata de fruita pelada i tot.. que bé ja se m’està fent la boca aigua i això ara no toca.

Finalment en el que diríem un plis-plas tot va quedar com si allà no hagués passat absolutament res.

Bé acabat l’acte, ja, ja van dir que, com que era dijous havien d’anar a fer classe. Això si que no m’ho esperava i penso que elles tampoc, perquè portar els deures fets i a punt... poques, ganes de treballar... diem que no gaires, però ja se sap, quan hi ha actes d’aquesta mena, costa una mica després reprendre les coses habituals com si res. Em deixeu dir una cosa així entre nosaltres? doncs que a mi aquesta trobada m’ha sembla MAGNÌFICA. Tant de bo la tornin a repetir.

Això sí, sempre hi ha un però, hi va haver una companya que com que no va consultar el correu no es va assabentar. Mira que voleu que us digui em va saber greu; està clar que això farà que tothom, vista l’experiència cada setmana entrin, diuen, al seu correu; jo francament no ho entenc, jo diria que mirin la pantalla i ja està.

Ja estaré molt a l’aguait per quan anunciïn un altre dinar.

dimecres, 6 de febrer del 2008

31 de gener de 2008

Ja soc a classe. Quin goig, ho enyorava. Oh! traspasso la porta i em quedo totalment sorpresa: resulta que estan tots drets formant una rodona i amb unes cares molt animades. Què estaran tramant? Hauré de posar l’orella; ei, ei, que no soc xafardera, de cap de les maneres, el que m’agrada és saber que com ja enteneu, hi ha molta, molta diferència. Uf, sempre és bo clarificar malentesos, oi?

La Dolors està explicant que algunes companyes de les altres classes han proposat compartir un dinar. Que cadascuna porti quelcom de menjar i així amb l’excusa del dinar poder reunir-se tots els cursos que estan treballant “Cami de Sirga”.

MOLT BÉ. Ara sí que podré conèixer a totes les persones que estan descobrint al Jesús o les que ja sabien qui era i ara estan aprofundint la seva obra. Em sembla magnífic. Quina sort! Si que tindré feina aquest dia, jo no sé si podré alimentar-me gaire perquè haig d’estar molt atenta a tots els comentaris. Està clar que a la meva edat menjar, menjar... no em cal gaire.

I ja comença la lliçó; m’adono que en la famosa “web” han decidit que a l’Àgora hi hagi els treballs per temes. Jo no hi entenc gaire perquè com ja he dit molts cops, en la meva joventut de sistema informàtic res de res, però ara que ja hi començo a entrar puc dir que quan volia veure tot el que estan fent les persones que assisteixen a les classes, em resultava una mica feixuc anar situant-me. Amb aquest canvi, resulta molt gratificant entrar-hi i començar a llegir.

Considero que em correspon repartir felicitacions: primer quedem bé i comencem pels que manen, oi que sempre és millor? doncs això, aplaudir el treball tant de la Dolors com de l’Oriol en no donar res per inamovible, sinó que contínuament van cercant la millor manera de nodrir la web. La segona felicitació doncs per la Francina que és la primera que hi han penjat, ei, no a ella sinó els seus treballs. Dona goig llegir i rellegir; fa unes aportacions que són un plaer.


* * * * * *

En aquest moment si encara em seguiu us proposo fer un gir total. Considero que he de parlar molt seriosament perquè m’adono que en el cinquè capítol surt el meu nom. Està clar que cadascuna de les persones que ho llegeixi traurà les seves conclusions (com ha de ser) però a mi també m’agradaria tenir l’oportunitat de aportar el meu punt de vista. Em deixeu? Vull suposar que dieu que sí i per tant, allà va.

S'ha de tenir present que ens hem de remuntar als anys vint del segle XX on les coses es feien de forma molt diferent a les d’ara. No obstant, si em deixeu dir-ho a cau d’orella ja que heu de tenir en compte que la meva mentalitat res a veure amb les d’avui, observo que encara existeixen algunes mancances pel que fa al comportament vers les dones, que tot i els anys passats, gairebé un segle, no s’han extingit del tot.

Vull afegir en aquesta meva presentació, que a conseqüència de l’esfondrament de Mequinensa, han desaparegut records que enyoro i molt, com per exemple fotografies. Donada aquesta situació i tenint en compte que si ha de ser actual crec que no seria agradable a la vostra vista, em plau incloure’n una en aquest text que és el reflex de les dones d’aquella època.



Començo: La família va intervindre i molt en el meu casament amb l’Ignasi. D’això es pot interpretat que d’enamorament, enamorament... no puc dir que n’hi hagués molt i ho vaig descobrir quan vaig instal·lar-me al casal dels Segarra i conegué l’Aleix. Se perfectament que era el meu nebot polític, però per mi va ser un home que em va captivar i encara que tenia dos anys menys, això no va ser cap problema per sentir com diu en Jesús, uns detalls íntims que em van fer descobrir un sentiment que no tenia per l’Ignasi.

Amagar els meus sentiments durant tots els anys de matrimoni, procurant jo mateixa de no delatar-me, no va gens fàcil. Si, si, ja sé que en moltes ocasiones vaig ser gelosa i no és bo, però a vegades qui no n’ha sentit algun cop?

Considero que prou vaig fer de no demostrar-ho. Ai si fos ara... però està clar en aquella època Mare de Déu si ho hagués manifestat.

Ell va ser qui em va lliurar d’aquelles actituds una mica farisaiques del dol, doncs penso que quan una persona viu aquest sentiment de tristor dins del seu cor no cal que ningú li digui el què ha de fer, però quan es fa única i exclusivament pel que diran: hipocresia pura.

Pensar que em volien separar (deien que era pel meu bé) de la persona que ja feia anys que estimava més hipocresia encara. Cada vegada estic satisfeta de no haver-ho fet. Vosaltres hauríeu fugit?

Que n’és de difícil quan et presenten una proposta (emmascarar-me pel carnaval) que no va d’acord amb l’ambient que t’envolta, saber dir sí o no segons els sentiments. Ho heu hagut de fer alguna vegada?

Quan has pres una decisió que t’ofereix llibertat, quin goig!. Aquest, considero jo, és un dels bens més preuats que tenim les persones i per tant hem de ser-ne molt conscientes perquè és quelcom que ens donarà molta pau. Oi que sí que és bo?

No cal dir que la gent no entenia la nostra convivència, encara que a vegades em preguntava : de debò no comprenien la nostra relació o més aviat hi havia una gran quantitat d’enveja per la felicitat que segur portaven escrit a la cara? Quantes vegades jutgem i no cerquem la veritat del fet que estem analitzant, sinó que ens deixem portar pel nostre pensament, que molts cops no és del tot net.

Sor n’hi havia que a nosaltres això no ens importava i vam viure deu anys molt plens. Puc dir que era feliç perquè tota jo el principal argument de la meva vida era l’Aleix, i això era lògic i natural, en canvi ell tenia necessitat de convivència amb altres persones i una que altra escapada a Barcelona.

Què feia que aquests comportaments ja hi estiguéssim d’acord les dones? No sabeu que contenta estic d’haver-me apropat a vosaltres i adonar-me de com heu descobert la necessitat de reinvicar el vostre lloc. Felicitats i endavant!

Finalment va arribar la guerra i l’Aleix va marxar. Jo des del moll estan vaig dir-li adéu saben que aquí finalitzava la nostra història. Van ser uns anys d’amor que serveixen perquè m’acompanyin tota la vida.

Acabaré agraint a la Dolors la cançó que ha posat del poema de Miquel Partí Pol i Lluís Llach “Dona’m la mà” Fantàstica! Jo que he estat una entusiasta del noi de Verges, fins i tot m’he emocionat que fos la que en aquest curs, haguéssiu dedicat a l’Aleix i a mi. Gràcies.

dimecres, 30 de gener del 2008

24 de gener de 2008

Ara em toca fer una mica de revisió. Com passa en moltes ocasions, a vegades surten uns fets inesperats que t’impedeixen de realitzar la teva tasca habitual. I això és el que m’ha passat a mi avui. No he pogut assistir a la classe dels dijous.

Quan m’he adonat d’aquesta circumstància de primer he pensat, bé, un xic de vacances no anirà malament, perquè si he de ser sincera, vaig començar a ficar el nas en aquest curs animada per conèixer què es diu actualment d’en Jesús, però la veritat es que em resulta difícil anar seguint tot el fil i per això poder gaudir d’un descans fins i tot et produeix una agradable sensació.

Però certament no ha estat així, perquè durant l’estona que corresponia a la classe no feia més que pensar: què deuen estar fent ara? A partir d’aquí vaig decidir treure’m aquesta cabòria del cap i fer una petita revisió de les coses que he pogut observar des de que vaig decidir assistir a aquest curs.

I he trobat:

Fabulós que unes persones dediquin una part del seu temps a aprofundir i gaudir de la lectura del “Camí de Sirga”.
Que vulguin dialogar i esbrinar els missatges que amb el lèxic tant abundant i imaginari del llibre, volia comunicar-nos el seu autor.
Que a la vegada cerquin coses de les seves vides actuals, que tinguin un paral·lelisme amb el text que estan estudiant.
Veure com la Dolors els ho explica amb una joia que, deixeu-m’ho dir, encomana i molt.
Que entre les persones que participen a la classe i com a conseqüència d’això que en diuen blocs, estan aconseguint una relació de companyerisme fantàstica.
Que són capaces de comentar i exposar fets íntims de les seves vides, el que comporta més unió.

Després de tot aquest petit examen, puc dir que tinc moltes ganes de que arribi el proper dijous per tornar a la meva tasca d’atalaiar. Fins aviat!

dimecres, 23 de gener del 2008

Ja som a classe

Com és molt fàcil suposar el primer tema “el teatre”. Però nosaltres ja n’hem parlat prou i per tant passem pàgina.

Ah, m’adono que l’Oriol avui fa “campana”. Bé diuen que te motius que l’impedeixen ser aquí. Si és així, correcte, però quan veig que alguna persona no ve, tinc un sobresalt pensant, haurà decidit deixar-ho córrer? Uf, sort n’hi ha que ja ho han aclarit, doncs ell és una peça molt important en aquest curs, perquè tot això de la informàtica necessita una persona que ho expliqui molt bé. Dit això he de confessar que a mi que voleu que us digui, no sé si el necessito gaire, doncs quan comencen amb aquelles parauletes que em resulten tan estranyes, em faig un garbuix que n’hi ha per llogar-hi cadires. Sort que anant observant el que fa tothom me’n vaig sortint.


Ara voldria comentar el que fa dies estic sensibilitzant. Noto que a més de treballar i conèixer el contingut del “nostre” llibre (ho personalitzo, perquè quan en parlo fins i tot m’esgarrifo, ja que com podeu suposar mi sento plenament identificada) doncs això, que no es queda única i exclusivament amb el text que hi ha, sinó que els hi fan fer treballs imitant o volen agafar com a base formes d’escriure que ha fet en Jesús.


En el cas d’avui es tracta de saber què vol dir “creuament de records” i per això i tenint com a model un fragment del llibre els hi demanen que ho facin de vivències personals. A mi aquesta forma de treball la trobo meravellosa. Considero que en l’actualitat la forma de viure de la nostra societat és la de no parar, no dialogar, no passar estones observant, etc. etc. Ai aquelles tertúlies que es feien al Cafè del Moll. Si, sí ja se que em direu que “repassaven” a tothom, però segur que no sempre era així, sinó que també devien passar l’estona parlant, comentant, de tot i de res.


Sense adonar-me ja vaig a parar al “llibre” i del que volia parlar era dels treballs que han fet. Són meravellosos. Jo us aconsellaria que cerqueu en els blocs, i entre aquests el de la Francina. Un exemple del que han fet és el que jo aporto aquí, perquè no penseu que explico coses que no són.


Si en la meva estança a Ared m’hagués adonat de la importància que te el coneixement/descobriment de les persones, hauria percebut la necessitat de no malbaratar cap detall percebut per petit que hagués estat. En un lloc on hi van a raure dones privades de llibertat però algunes d’elles amb ganes de superar aquesta etapa, segur que escoltar-les i no fer opinions prèvies, hauria ajudat a un major coneixement de les seves veritables necessitats o també les falòrnies que explicaven per captar l’atenció i aconseguir el que consideraven els hi era beneficiós pels seus objectius.

Si aquesta mateixa atenció l’hagués encaminat vers la part dirigent de l’Associació, hauria pogut adonar-me de les persones que a part de ser el seu treball, era quelcom més que una qüestió laboral; era una total dedicació vers dones molt necessitades tant d’estimació com de la necessitat de fer-les descobrir uns hàbits de rectitud i responsabilitat que les ajudés a sortir del malson que vivien i adonar-se de la possibilitat de reinserció. Hauria descobert al mateix temps, les ànsies de poder per part d’alguna que tot i d’entrada ser religiosa l’únic motiu que tenia era el d’apoderar-se del Centre destruint les il·lusions de moltes persones, i no escatimant cap actuació de les més inversemblants dirigides a aconseguir el seu propòsit.

Hauria descobert com una persona sola es capaç de dominar a altres i així cercar un aixopluc per justificar la seva malèvola intenció que per desgràcia en el nostre món es força corrent i és el PODER.

dilluns, 21 de gener del 2008

17 de gener de 2008

Avui val més que m'ho agafi amb calma, perquè hi ha molt material. A veure anem a pams:

La Plaça del Diamant.- Algunes de les alumnes van anar al teatre Nacional de Catalunya, per veure l’obra de la Mercè Rodoreda. Jo com podeu imaginar mi vaig “colar”. L’arribada va ser una mica espectacular i ho dic perquè quan van veure la quantitat de gent jove que hi havia esperant entrar, es van sentir rejovenir i fins i tot les vaig veure contentes. Elles prou que ho saben que són alumnes però esta clar, d’ESO? no hi ha qui s’ho cregui. En qualsevol cas veure tant jovent fa goig.

El teatre estava completament ple. Jo vaig tenir por perquè amb tanta jovenalla i estar-se allà quatre hores que és la durada de l’obra... no ho tenia gens clar. La sorpresa va ser molt positiva, doncs es van saber comportar. Entre el públic vaig observar que hi havia qui li agradava molt, altres que feien comentaris cercant “cosetes” i també hi havia qui comparava amb la que van fer per la televisió i això no és bo. En resum, crec que puc dir sense por a equivocar-me, que va ser una molt bona obra, amb un treball esplèndid per par dels actors. En quant a l’ambientació, ai! jo m’hi trobava de totes totes; era talment com si fóssim els anys 30. Vull fer ressaltar de manera especial, quan al final en el fons de l’escenari (i mira que és gran) surt la fotografia de la Mercè Rodoreda. Impactant! Algun dia ho faran amb en Jesús Moncada?

10 de gener de 2008



Caram, caram, quina sensació. Ara quan poso la data percebo que haig de canviar el número i això em fa un no se què. Jo ja començo a tenir una edat, perquè el fet de que sigui ara quan estant treballant el llibre en aquesta classe, jo ja vaig aparèixer al començament del segle XX. Bé això és el que em sembla recordar, encara que ara mateix no sé on situar-me.

Però bé, sant tornem-hi; em toca tornar a agafar el ritme d’observar que fan aquestes persones que ja considero amigues meves. Certament, tenia ganes de retrobar-les, doncs les festes sí que van bé, però quan estàs a gust en un lloc, com és aquest, enyores el caliu de la trobada setmanal.

Observo que falten algunes companyes. Ai, ai, no serà que es desanimen? uf, quina angoixa; ara escolto que expliquen els motius de la seva absència i això ja em deixa una mica més tranquil·la, doncs no és que s’hagin cansat, sinó que alguns entrebancs els ha impedit ser-hi.

Ara els hi expliquen coses noves que han introduït en la “web” (?) mireu que surten paraules estranyes, oi? Ai, quan jo era jove aquests mots no hi eren però ara tothom en parla com si fos el pa de cada dia. Hauré d’estar molt a l’aguait, perquè sinó veig malament poder seguir.

Observo que hi “pengen” molts escrits de diverses companyes amb unes fotografies magnífiques. Penso que en Jesús li agradaria molt adonar-se de tot el que dona de si el llibre que ell va creà.

Avui ja queden pel dia 15 anar a veure “La plaça del Diamant”. M’agradarà saber si els hi ha agradat. Jo intentaré com aquell que res, de ser-hi, perquè sinó quan diguin quelcom de l’obra no podré obrir boca i això per a mí....

Veig que continuen tan “llançades” com sempre i acaben cantant “La taverna d’en Mallol”.

No sé que em passa, però tinc unes “papellone” dins l’estómac i crec que és de satisfacció de haver-nos tornat a veure.

dimecres, 9 de gener del 2008

20 de desembre de 2007

Finalment ha arribat el dia de conèixer a la Rosa M. Moncada. Estic força emocionada; a veure què explicarà.

M’adono que hi ha dues companyes que ja han escrit (i molt, molt bé) les seves impressions de la visita de la Rosa M. Per tant us recomano que visiteu els blocs de la Francina Gili i Rosa Vila que han fet una explicació esplèndida. Felicitats amigues.

Per això, penso que la meva part consistirà en aportar de forma concreta alguns detalls que em vam fer pensar i molt.

Ø Constatar l’estimació que hi havia entre els components de la família Moncada, és una cosa difícil d’oblidar.
Ø Adonar-te de la forma en que la seva germana parla d’ell... Emocionant.
Ø La casa era el punt de convergència de tota la família.
Ø Cadascú tenia el seu espai privat. Què be, poder tenir el teu propi lloc, alhora que estàs amb tota la família.
Ø Quin respecte que desprèn aquesta actitud assumida per tothom

Ø En Jesús tenia un posat molt seriós.
Ø Oferia seguretat
Ø Persona molt metòdica
Ø Molt perfeccionista
Ø No donava mai res per acabat
Ø Els personatges de les seves novel·les formaven part de la família. Adquirien vida pròpia.
Ø Dedicava una mitjana de quatre anys en editar una obra.
Ø Havia treballat amb en Pere Calders
Ø Tenia un gos que formava un tot amb la família. Tenia el seu espai en el cotxe com un membre més de la casa.

Ø Era una persona que tenia molta por a la mort
Ø Conèixer la seva malaltia, li va provocar estar 8 mesos sense poder dormir
Ø Tenia molta por a perdre l’enteniment.
Ø La seva doctora deia que havia estat un regal haver pogut mantenir converses amb ell.

Després de tot això, tan sols puc dir que Catalunya ha tingut la sort de poder comptar amb un gran català que encara que no era fill pròpiament del país, és digne de ser reconegut com una persona que ha estimat aquesta terra i que ha donat molta glòria a la cultura catalana.

La Malena et deu la seva existència i per això et dona molt sincerament GRÀCIES.


17 de desembre de 2007


Ja vaig dir que no em volia perdre el “Recital poètic i musical” que avui se celebra a l’Escola i per tant aquí estic molt ben asseguda i situada. Quina alegria veig cares conegudes de la classe.

Oh, quanta gent que hi ha. Està la Sala plena. I per què l’anomenaran cuina sinó hi ha res que lligui amb una cuina? Mira que són complicades les dones. Voleu dir que malgrat que es queixin, la cuina sempre la porten al cap? Però... uf, ja callo quina vergonya. Ja em coneixeu jo sempre dic el primer que em surt i després m’adono que com vulgarment es diu “fico la pota”. Per què ho dic això? doncs perquè m’expliquen que, efectivament, abans aquí es feien les classes de cuina, i està clar, amb la forma que te segur que tothom tenia una visió esplèndida del lloc on es cuinava.

Bé, ara callo i poso tota l’atenció perquè ja comença.

Quina meravella. Quina rapsoda que és M. Dolors Vilaplana. Com les llegeix. De debò que passa el temps tan ràpid que quan m’adono ja estem a la meitat de l’acte i em dona la impressió que acaba de començar.
Trobo esplèndides les explicacions que fa de cada autor i poema el Coordinador Florenci Crivillé i és evident que no oblidaré el pianista Joel Artigas, que amb la seva música posa un toc de dolçor a l’actuació.

Quin dia. Ha estat un goig poder gaudir d’una jornada com aquesta. Això si que és començar el temps nadalenc amb molt bon peu. Després d’aquesta experiència no tinc paraules per dir la satisfacció que sento.

13 de desembre de 2007

Avui observo, no sé si estic equivocada o no, però les cares tenen una expressió diferent. Què passarà? Ah, ja ho entenc; resulta que s’apropen les festes de Nadal, per tant avui és l’últim dia de classe i observo que en l’ambient es nota quelcom diferent a les altres jornades.

I per més sorpresa acabo d’escoltar unes notícies, principalment la última, que em deixa esmaperduda. Anuncien que el matí del dia 17 hi haurà a l’Escola el Recital de Poesia de Nadal i el proper dia 20, vindrà la germana d’en Jesús a parlar d’ell. Això és impensable. Quina il·lusió conèixer intimitats familiars del meu creador. No m’ho puc pas perdre.

Mireu estic tan contenta que gairebé no puc explicar res més. Ens trobarem en aquests dos actes, però abans d’acomiadar-nos vull dir-vos que accepteu el meu sincer desig de que passeu un molt bon Nadal i que el proper 2008 ens tornem a retrobar per continuar gaudint del “nostre llibre”.



Avui observo, no sé si estic equivocada o no, però les cares tenen una expressió diferent. Què passarà? Ah, ja ho entenc; resulta que s’apropen les festes de Nadal, per tant avui és l’últim dia de classe i observo que en l’ambient es nota quelcom diferent a les altres jornades.

I per més sorpresa acabo d’escoltar unes notícies, principalment la última, que em deixa esmaperduda. Anuncien que el matí del dia 17 hi haurà a l’Escola el Recital de Poesia de Nadal i el proper dia 20, vindrà la germana d’en Jesús a parlar d’ell. Això és impensable. Quina il·lusió conèixer intimitats familiars del meu creador. No m’ho puc pas perdre.

Mireu estic tan contenta que gairebé no puc explicar res més. Ens trobarem en aquests dos actes, però abans d’acomiadar-nos vull dir-vos que accepteu el meu sincer desig de que passeu un molt bon Nadal i que el proper 2008 en tornem a retrobar per continuar gaudint del “nostre llibre”.


dimarts, 8 de gener del 2008

29 de novembre de 2007

Ara si que es nota que s’estan apropant les festes nadalenques. I per què dic això? doncs perquè avui els hi han recordat que ja tenen a la Secretaria de l’Escola els tiquets per el Recital de Nadal. Mira això em fa il·lusió. Miraré si és possible ser-hi, doncs no he assistit mai a un acte d’aquesta mena. Si, si, ja se que dir això se’n recent una mica el meu amor propi, doncs suposo que això no és el més normal, però... he de dir la veritat i per això insisteixo, que m’agradarà molt anar-hi.

Avui ja veig que paguen el teatre, o sigui que la cosa ja està concretada i continuant amb els meus propòsits, desitjo que els hi agradi molt. Si puc hi aniré perquè també és bo veure obres d’altres persones, i així podré comparar... ai, ai que si em descuido ja torno a trencar la meva decisió. Oi que em disculpeu? Gràcies.

Bé i pel que fa a la classe, resulta que ja han treballat la primera part del llibre. Fantàstic! Segur, estic totalment convençuda, que ara ja no el poden deixar. Estan ben enganxades.

Ja coneixeu que dedico l’atenció que puc, a tot el que expliquen durant el temps de la classe i avui la Dolors comenta que un dels treballs a fer per a la propera setmana és: Redacció sobre les parts de la nostra vida a partir de diferents objectes.

Un cop escoltat penses: què tindran a veure els objectes amb la vida? però tot d’una comences a pensar i veus quanta raó te. La Dolors veritablement fa uns comentaris tant del contingut del llibre com de propostes com aquestes que són fabuloses. Dic això perquè del text jo m’adono que n’hi ha que llegeixen el llibre i amb una vegada no en tenen prou (en Jesús te un lèxic que no tothom el domina) i tot així tornant a rellegir-lo se’ls hi escapen molts detalls. Si quan acabem aquest curs els sabem detectar amb més rapidesa, ja haurà estat un bon triomf.

I referent als detalls relacionats amb la vida també es ben cert. Hi ha cops que veus una cosa i tot d’una et venen al cap fets que has viscut. I les olors? que no us passa el mateix? A cops, quan sents una flaire et situa en determinats llocs on l’has sentida per primera vegada. I ja no parlem de les cançons, aquí si que Mare de Déu quants records. Uf, que tobeta em poso. Val més que ho acabi aquí, sinó encara no sé quin final tindria el dia d’avui. Fins molt aviat.

22 de novembre de 2007

Ai, ai, que avui la cosa de començament no pinta tant bé com els altres dies. Ja hi tornem a ser. Ja tornen a parlar d’anar a veure “La plaça del Diamant”. No es passaran tota la tarda parlant d’aquesta obra, oi?

A veure, vull deixar molt clar que em doldria que penséssiu que estic gelosa, no, no, de cap de les maneres, però com s’ha dit moltes vegades “això no toca” ara. Des del primer dia que porten al cap això i, que voleu que us digui, ara estem per en Jes....

Podreu observar que no he pogut acabar de posar el nom que tant m’estimo. Veritablement he de confessar que això que estic dient no està gens bé i no lliga en absolut amb l’ambient de la classe. Unes persones que “funcionen” amb tanta unió entre elles i que ara vingui jo i perquè parlen de una de les millors escriptores que ha tingut Catalunya sigui capaç de dir i pensar les coses que he manifestat, doncs en fa una mica de vergonya.

Per tant us demano que em disculpeu i em comprometo a que d’ara en endavant compartiré amb totes les persones de la classe els seus comentaris i/o activitats que facin, siguin de les persones que siguin. Dono paraula i si comproveu que m’oblido, us prego que m’ho recordeu. Certament que en aquests moments tinc unes pessigolletes a l’estómac....

15 de novembre de 2007

Mira que són ràpides. Ara resulta que ja està tothom fent Haikús. Quan descobreixen una cosa no paren fins que ho aconsegueixen. Això si que és gent voluntariosa. Quin goig!

Veritablement cada cop estic més satisfeta de haver-me ficat en aquest embolic. Fins i tot puc dir que les sento com persones amigues encara que em pregunto i elles, què pensaran de mi?

Em plau constatar que no soc jo sola que m’adono de com treballa aquesta gent, sinó que ara veig que la Dolors no para de recomanar-lis actes. Els hi anuncia, sinó ho recordo malament, una obra que s’està fent al Teatre Romea, també els comença a mobilitzar per la festa dels 125 anys de l’Escola de la Dona, suggerint poder aportar-hi poesies. Una altra companya també comunica l’oportunitat de comprar el CD d’Aida juntament amb el llibret a millor preu. No us adoneu que això és veritablement un grup en ple funcionament. Meravellós!

I ja per acabar i puc dir que sort que no em veuen perquè avui, s’haguessin adonat de la meva cara de satisfacció ja que he gaudit i molt. A la Dolors no se li ha ocorregut res més que fer escoltar la cançó de la propera lliçó i cantar en plena classe “Remena nena”. FANTÀSTIC. Oh i cantaven amb tota l’ànima. Ja es nota ja que en aquest grup hi ha persones que canten a la coral de l’Escola.