dimarts, 26 de febrer del 2008

21 de febrer de 2008




Quin dia avui! Abans de res i tal com us vaig anunciar la passada setmana la Mercè, ella molt
generosa, ha passat a les persones que li han demanat, moltes fotografies de les que es van fer en el dinar que podrien denominar “de convivència”. Ara doncs ho aprofito i en “penjo” tres.. No em direu que no em surt be el vostre argot, oi?

I les fotos què tal? esplèndides!!!

Veritablement encara dura el record de la trobada. A veure, si així s’animen i en fan més sovint. Sabeu què passa? doncs que ara enyoro les companyes del divendres.

Bé, dit tot això preparem-nos a veure què explicaran avui; ja veig que el que parlarà serà l’Oriol i jo ja em puc preparar perquè no entendré res de res. Ell ho explica com la cosa més senzilla del món, però segurament que no pensa amb les persones que mai havien sentit parlar en aquestes temes. Però be orella a punt i... atenció.

Ai, ai Mare de Déu que em ve un mareig, resulta que ara no en tenen prou d’aprofundir amb el “nostre” llibre, haver-se apropiat dels noms dels personatges que fins i tot no em sembla gens malament ja que em porta molts bon records, que ara volen “montar” un vídeo. Això no hi ha qui ho entengui.

Han de cercar fotografies que es diguin amb els textos que triïn. Ai, ai, que ja tremolo a veure que posaran en el meu nom. Han de tenir present (com els hi podria fer entendre) que jo no era lletja del tot, que va, ni molt menys, i si han d’explicar alguna cosa de la meva vida que tinguin molt en compte que a l’Aleix el vaig estimar molt i d’una manera molt digna. Ho explico perquè encara són capaces de fer com aquells que feien tertúlies i ens deixaven a l’alçada del betum.
Però mireu com que tot això em resulta molt complicat, que si títols, que si text, etc. prefereixo deixar-ho i a veure què portaran i quins vídeos aconseguiran.

I ara com que no paren resulta que la Dolors ja està anunciant el famós viatge a Mequinensa. Això sí que em satisfà i molt. Ja estic tota tremolosa. A més a més ens podrem veure amb les companyes que vam conèixer el dia del dinar i també és quelcom que s’agraeix i molt.

Però, ai, ai que en fan una mala jugada. A veure, poso bé l’orella. Doncs sí i quin disgust que tinc. Resulta que la persona que transmet les meves inquietuds no pot anar-hi perquè sento que comenta que te un compromís en un altre lloc... i no el podria deixar? veig que pensa, pensa i resulta que li és del tot impossible.

Doncs que bé, oi? A mi això em costarà de pair. Per tant ara us vull demanar un favor a totes les persones amigues que hi anireu. Oi que fareu el favor d’explicar-me molt be tot el que hagueu vist i em fareu cinc cèntims d’euro (ja que ara hi ha aquesta moneda no podem parlar de la pesseta) per rememorar aquells dies que va sortir a la llum el nostre Cami de Sirga? Serà un favor que sempre recordaré. Estic segura que ho fareu. Moltes, moltes gràcies anticipades.

dimarts, 19 de febrer del 2008

14 de febrer de 2008

Què us recordeu de mi?, Si, si soc la Malena que fa uns dies que no he “piulat”. Abans de continuar m’agradaria fer un aclariment.

Sabeu sobradament que tot això d’ordinadors, blocs, etc. etc. a mi em resulta molt difícil dominar-ho i per tant, he cercat l’ajut d’una de les alumnes de la classe perquè “teclegi” els meu pensaments. Doncs bé, ai! quan has de dependre d’algú ja estàs ben lluïda. Resulta que la setmana passada, jo prou que li enviava els missatges però no se ben bé que li va passar, el resultat va ser que no va escriure res de res. Alguna excusa em va dir : que si ho havia deixat per l’últim moment perquè tenia feina... que si després no es va trobar bé... Resumint que no vau podeu llegir els meus pensaments.

Però un cop explicada la situació vull fer notar, amb molta satisfacció, que quan una classe funciona com és aquesta, no tot depèn d’una persona (gràcies a Déu) i dic això perquè va ser la Francina qui va complementar el dietari. Uf, que satisfeta he quedat. Això sí que es unió. Quin goig!

Oh i a més a més quan he llegit el seu contingut m’hi he trobat tan reflectida que no puc més que felicitar-la. A veure: si ella que hi participa directament veu que tot va a una velocitat que quan un dia no hi va es perd molt, què us diré de mi que començo per no conèixer res de tot això? Està clar que es atrevida perquè els hi diu a la Dolors i l’Oriol que els hi presenta l’admiració i queixa. Això abans en dèiem “una de freda i una de calenta”. Però Mare de Déu quanta raó te. Fet aquest particular pensament, crec que em toca donar-li molt sincerament les gràcies i felicitar-la per la seva aportació. Ha estat una gran sort.



Bé i ara a la tasca del dia dia. Avui però ho faig amb una gran eufòria. Resulta que finalment aquell dinar compartit que havien anunciat per poder-se conèixer totes les alumnes dels dos cursos que estan treballant el “nostre” llibre, s’ha realitzat.

Quin goig veure aquella taula. Quina satisfacció veure la cara de felicitat que feien totes. Quina il·lusió em consta que els hi va fer a totes coneixes. Oh i a més a més s’anomenaven pel nom que cadascuna te dels personatges que formen el llibre.



Portaven una identificació penjada que els hi era més fàcil recordar-ho. Això no ho havia vist mai. Ha estat una agradable sorpresa que penso no oblidaré mai.

Vaig veure que feien fotos i per tant algun dia em vindrà de gust que en posin o pengin (ja sabeu que no és la meva especialitat aquest argot), una en el dietari.

Si en va sobrar de menjar... Mare de Déu. Hi ha una companya, crec que es diu Maria, que quins pastissos... quines amanides, oh i a més a més es preocupava i molt que tothom estes ben servit, que no faltes res. La Carme que ha comunicat no podrà continuar venint, també quina amanida i una cosa de pa, nous, plàtans... uf que bo. A veure si ara sabran mantenir el contacte, perquè quan s’ha conegut una persona fa una mica de “coseta” saber que marxa, oi?

Que voleu que us digui; hi havia de tot, pernil, truites, amanides, croquetes i una plata de fruita pelada i tot.. que bé ja se m’està fent la boca aigua i això ara no toca.

Finalment en el que diríem un plis-plas tot va quedar com si allà no hagués passat absolutament res.

Bé acabat l’acte, ja, ja van dir que, com que era dijous havien d’anar a fer classe. Això si que no m’ho esperava i penso que elles tampoc, perquè portar els deures fets i a punt... poques, ganes de treballar... diem que no gaires, però ja se sap, quan hi ha actes d’aquesta mena, costa una mica després reprendre les coses habituals com si res. Em deixeu dir una cosa així entre nosaltres? doncs que a mi aquesta trobada m’ha sembla MAGNÌFICA. Tant de bo la tornin a repetir.

Això sí, sempre hi ha un però, hi va haver una companya que com que no va consultar el correu no es va assabentar. Mira que voleu que us digui em va saber greu; està clar que això farà que tothom, vista l’experiència cada setmana entrin, diuen, al seu correu; jo francament no ho entenc, jo diria que mirin la pantalla i ja està.

Ja estaré molt a l’aguait per quan anunciïn un altre dinar.

dimecres, 6 de febrer del 2008

31 de gener de 2008

Ja soc a classe. Quin goig, ho enyorava. Oh! traspasso la porta i em quedo totalment sorpresa: resulta que estan tots drets formant una rodona i amb unes cares molt animades. Què estaran tramant? Hauré de posar l’orella; ei, ei, que no soc xafardera, de cap de les maneres, el que m’agrada és saber que com ja enteneu, hi ha molta, molta diferència. Uf, sempre és bo clarificar malentesos, oi?

La Dolors està explicant que algunes companyes de les altres classes han proposat compartir un dinar. Que cadascuna porti quelcom de menjar i així amb l’excusa del dinar poder reunir-se tots els cursos que estan treballant “Cami de Sirga”.

MOLT BÉ. Ara sí que podré conèixer a totes les persones que estan descobrint al Jesús o les que ja sabien qui era i ara estan aprofundint la seva obra. Em sembla magnífic. Quina sort! Si que tindré feina aquest dia, jo no sé si podré alimentar-me gaire perquè haig d’estar molt atenta a tots els comentaris. Està clar que a la meva edat menjar, menjar... no em cal gaire.

I ja comença la lliçó; m’adono que en la famosa “web” han decidit que a l’Àgora hi hagi els treballs per temes. Jo no hi entenc gaire perquè com ja he dit molts cops, en la meva joventut de sistema informàtic res de res, però ara que ja hi començo a entrar puc dir que quan volia veure tot el que estan fent les persones que assisteixen a les classes, em resultava una mica feixuc anar situant-me. Amb aquest canvi, resulta molt gratificant entrar-hi i començar a llegir.

Considero que em correspon repartir felicitacions: primer quedem bé i comencem pels que manen, oi que sempre és millor? doncs això, aplaudir el treball tant de la Dolors com de l’Oriol en no donar res per inamovible, sinó que contínuament van cercant la millor manera de nodrir la web. La segona felicitació doncs per la Francina que és la primera que hi han penjat, ei, no a ella sinó els seus treballs. Dona goig llegir i rellegir; fa unes aportacions que són un plaer.


* * * * * *

En aquest moment si encara em seguiu us proposo fer un gir total. Considero que he de parlar molt seriosament perquè m’adono que en el cinquè capítol surt el meu nom. Està clar que cadascuna de les persones que ho llegeixi traurà les seves conclusions (com ha de ser) però a mi també m’agradaria tenir l’oportunitat de aportar el meu punt de vista. Em deixeu? Vull suposar que dieu que sí i per tant, allà va.

S'ha de tenir present que ens hem de remuntar als anys vint del segle XX on les coses es feien de forma molt diferent a les d’ara. No obstant, si em deixeu dir-ho a cau d’orella ja que heu de tenir en compte que la meva mentalitat res a veure amb les d’avui, observo que encara existeixen algunes mancances pel que fa al comportament vers les dones, que tot i els anys passats, gairebé un segle, no s’han extingit del tot.

Vull afegir en aquesta meva presentació, que a conseqüència de l’esfondrament de Mequinensa, han desaparegut records que enyoro i molt, com per exemple fotografies. Donada aquesta situació i tenint en compte que si ha de ser actual crec que no seria agradable a la vostra vista, em plau incloure’n una en aquest text que és el reflex de les dones d’aquella època.



Començo: La família va intervindre i molt en el meu casament amb l’Ignasi. D’això es pot interpretat que d’enamorament, enamorament... no puc dir que n’hi hagués molt i ho vaig descobrir quan vaig instal·lar-me al casal dels Segarra i conegué l’Aleix. Se perfectament que era el meu nebot polític, però per mi va ser un home que em va captivar i encara que tenia dos anys menys, això no va ser cap problema per sentir com diu en Jesús, uns detalls íntims que em van fer descobrir un sentiment que no tenia per l’Ignasi.

Amagar els meus sentiments durant tots els anys de matrimoni, procurant jo mateixa de no delatar-me, no va gens fàcil. Si, si, ja sé que en moltes ocasiones vaig ser gelosa i no és bo, però a vegades qui no n’ha sentit algun cop?

Considero que prou vaig fer de no demostrar-ho. Ai si fos ara... però està clar en aquella època Mare de Déu si ho hagués manifestat.

Ell va ser qui em va lliurar d’aquelles actituds una mica farisaiques del dol, doncs penso que quan una persona viu aquest sentiment de tristor dins del seu cor no cal que ningú li digui el què ha de fer, però quan es fa única i exclusivament pel que diran: hipocresia pura.

Pensar que em volien separar (deien que era pel meu bé) de la persona que ja feia anys que estimava més hipocresia encara. Cada vegada estic satisfeta de no haver-ho fet. Vosaltres hauríeu fugit?

Que n’és de difícil quan et presenten una proposta (emmascarar-me pel carnaval) que no va d’acord amb l’ambient que t’envolta, saber dir sí o no segons els sentiments. Ho heu hagut de fer alguna vegada?

Quan has pres una decisió que t’ofereix llibertat, quin goig!. Aquest, considero jo, és un dels bens més preuats que tenim les persones i per tant hem de ser-ne molt conscientes perquè és quelcom que ens donarà molta pau. Oi que sí que és bo?

No cal dir que la gent no entenia la nostra convivència, encara que a vegades em preguntava : de debò no comprenien la nostra relació o més aviat hi havia una gran quantitat d’enveja per la felicitat que segur portaven escrit a la cara? Quantes vegades jutgem i no cerquem la veritat del fet que estem analitzant, sinó que ens deixem portar pel nostre pensament, que molts cops no és del tot net.

Sor n’hi havia que a nosaltres això no ens importava i vam viure deu anys molt plens. Puc dir que era feliç perquè tota jo el principal argument de la meva vida era l’Aleix, i això era lògic i natural, en canvi ell tenia necessitat de convivència amb altres persones i una que altra escapada a Barcelona.

Què feia que aquests comportaments ja hi estiguéssim d’acord les dones? No sabeu que contenta estic d’haver-me apropat a vosaltres i adonar-me de com heu descobert la necessitat de reinvicar el vostre lloc. Felicitats i endavant!

Finalment va arribar la guerra i l’Aleix va marxar. Jo des del moll estan vaig dir-li adéu saben que aquí finalitzava la nostra història. Van ser uns anys d’amor que serveixen perquè m’acompanyin tota la vida.

Acabaré agraint a la Dolors la cançó que ha posat del poema de Miquel Partí Pol i Lluís Llach “Dona’m la mà” Fantàstica! Jo que he estat una entusiasta del noi de Verges, fins i tot m’he emocionat que fos la que en aquest curs, haguéssiu dedicat a l’Aleix i a mi. Gràcies.