13 de març 2008

Avui, ho sento però estic decidida a començar pel final de la classe. Ja se que us preguntareu i per què? doncs molt senzill, perquè el que avui he vist no és una cosa gaire corrent que succeeixi i per això estic convençuda que cal destacar-ho i MOLT.

Estava tothom capficat amb aquest vídeo que volen fer del nostre “Carmí de Sirga” i tot d’una piquen a la porta de la classe. Jo penso: deu ser que alguna persona s’equivoca ja que la classe fa estona que funciona. I treu el cap així com amb timidesa la Maria Castro. S’adonen que porta un paquet que deixa tota decidida sobre una tauleta.

I així com aquell que no vol la cosa, diu que ve a fer una visita per portar-lis BUNYOLS DE VENT. Sí, si, ho heu llegit bé, ha fet bunyols i els ha portat a la classe del dijous. Mare de Déu quina safata. Si n’hi ha per parar un tren!

No cal dir que la classe s’ha acabat... però no, que ho oblidava; en Pere ha reclamat acabar la lliçó que estaven corregint en aquell moment. Que ho veieu? Quina colla, tot s’ha de fer correctament; primer una cosa i després l’altra. Està clar que quan he vist aquesta reacció i que tothom ha dit, sí, sí, ara mateix ho fem, m’he quedat molt sorpresa de la seva disciplina.

Jo, si em deixeu opinar, penso que han dit que sí per no demostrar les poques ganes que en tenien en aquell moment i per a fer veure que el primer de tot és el treball, i això ho dic perquè així que han acabat, en un tres i no res s’han aposentat per constatar si realment els bunyols eren de vent o no.

Però no s’acaba aquí la història, sinó que la Maria (quina dona, no n’hi han d’aquesta mena) fins i tot ha portat beguda i tovallons. No ha oblidat res. Tampoc ha descuidat la màquina de fotografiar per guardar un record d’aquesta trobada.

Cal dir que no hi ha hagut ningú que hagi fet mala cara quan ha tastat els bunyols i per la forma com tornàvem a agafar-ne queda molt clar que eren meravellosos.

Ara que ja sabeu com va acabar el dia de classe deixeu-me que digui que aquestes actituds són les que fan realment caliu. Ai si en el nostre món i haguessin moltes persones com la Maria.... d’altra manera es funcionaria.



Bé, jo ara m’uneixo als comentaris que he escoltat de tothom i li dic: MOLTES GRÀCIES, ja no tan sols per la feina que has tingut i el teu viatge per compartir amb els companys de tarda aquest menjar tradicional del temps de quaresma, sinó per aquesta disposició tan preciosa vers persones que compartiu un mateix curs, encara que sigui en dies diferents, perquè dona una satisfacció difícil d’explicar, però que segur quedarà com una vivència inoblidable.

Després de tot això què voleu que us expliqui. Gairebé no em surt cap més comentari, sinó dir-vos que està tothom capficat amb la confecció del vídeo i m’adono que ja s’ha acabat un i precisament és el que em dediquem a mi, a la Malena.

Ara podeu entendre que després de veure l’atenció que em mostren, he de continuar seguint aquestes persones que ja considero –com he dit altres cops- molt amigues.

No vull fer cap més explicació de la classe. Penso que és tan bonic el gest de la Maria que sobren més paraules.

No obstant no em resisteixo a recomanar-vos per si teniu temps durant aquests propers dies de vacances, que entreu a la web i us entretingueu llegint els “Resums per capítols” que fan tant la Francina Gili com la Rosa Vila. No us ho perdeu. Amb poc temps us feu una idea del contingut del nostre llibre. Fins a la propera setmana.

Vivències de la Malena

6 de març de 2008

Avui m’adono que així no puc pas continuar. Vull explicar-me. Resulta que estan tota l’estona parlant de si el llapis si, el llapis no i jo que observo, com bé sabeu, molt atentament veig que a la ma no porten cap estri que s’assembli a un llapis, sinó que són unes coses petites, totes diferents que posen a l’ordinador.

A partir d’aquí, que a un no li surten les fotos (un llapis, fotos... creieu-me que és difícil d’entendre) a l’altre que si. Mireu sabeu que us dic que ja s’ho faran i com que també recordo que molts cops parlen del blocs que tenen cada una de les persones que fan aquest curs, ara vaig a intentar llegir alguna cosa per veure com va tot això.

He observat que si et poses a la pantalla sobre el nom de cadascuna surt molta cosa; doncs ara mateix ho intento.

Ai, ai, que ho deia una mica així com qui parla de passada i ja veig que no se si haurà estat pitjor intentar llegir el que diuen o quedar-me a la classe amb tot el problema del “llapis”.

I dic això, perquè el primer que veig és la fotografia de la casa on va viure en Jesús. Però aquestes dones si ho tafanegen tot. Valga’m Déu!!! Jo no ho hagués sabut trobar, però sabeu que us dic que en el fons m’ha agradat que ho haguessin fet. Tal com diu l’escrit si que és veritat que si tanques els ulls em sembla que li veig.... Felicitats i gràcies M. Carme Juan.

Veig que la Josepa Vendrell parla dels “mil oficis de Jesús Moncada”. Que ho veieu que no paren de descobrir coses. Oh i quin vers!.

Ara veig que la Rafela parla en el seu bloc d’un altra qüestió i és que l’Escola de la Dona fa 120 anys. Ah, ara sí que ho entenc. Resulta que quan he tornat a la classe per a veure com havia quedat tot l’afer del llapis estaven parlant de frases, versos etc. etc. per posar-hi música amb motiu d’una celebració. Jo no entenia que tenia a veure tot això amb el “nostre llibre” i ara ja ho tinc clar. Quan dic que no paren que sinó és una cosa n’és l’altra no estic dient cap mentida. Això realment és una dinàmica constant, jo que soc d’una altra època, no se pas si soc capaç d’anar seguint amb aquest ritme. No obstant ho intentaré.

Després d’haver-me “ficat” dins els blocs sabeu què he decidit, doncs que continuaré esbrinant perquè m’està agradant i força.

Be ja estava a punt de marxar perquè s’acosta l’hora de finalitzar i veig que tothom fins i tot la Dolors estant al voltant d’un ordinador. Què hi deu passar? Us adoneu que quan les deixo soles ja estan fent coses que quan arribo tot està canviat? Ho dic perquè tothom estava en el seu lloc i llapis amunt i llapis avall i ara estan totes juntes i està clar faltava jo.

Doncs apa ara resulta que han realitzat un vídeo i a sobre, com que sempre el que li falta a un ho te l’altra, doncs en Pere ha portat música i han completat el vídeo de la pel·lícula. Oh i escoltant la música hi va d’allò més be.

M’atanso una mica més perquè amb tan garbuix de gent no puc veure de quin personatge es tracta, i quina emoció, el vídeo, es dedicat a mi la Malena. Ai, ai, que fins i tot em salten les llàgrimes... Sincerament estic una mica “tocada”. Així doncs, sabeu que us dic, que MOLTES GRÀCIES per deixar-me participar d’aquestes classes i marxo perquè ara estic molt tobeta. Fins la propera setmana. Adéu.

28 de febrer de 2008

Mare de Déu, avui!!! Res, que no podré posar el nas en lloc i sabeu per què? doncs ara us ho explico, perquè de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.

Doncs jo creia que això del vídeo que van parlar la setmana passada, quedaria en un no res, perquè renoi jo penso que deu ser molt difícil, però ca m’adono que tothom està de cara a l’ordinador mirant com se’n poden surti.

Realment són especials perquè no s’acoquinen per a res. Cosa nova que els diuen, cosa que s’hi llencen de cap.

Resulta que han portat dibuixos i fotos que tenen quelcom a veure amb el text del “nostre” llibre. Sort n’hi ha perquè només hagués faltat que ho fessin d’altres textos. Si més no, d’aquesta manera van fent-se seu tot el contingut del Camí de Sirga que si he de ser sincera considero que la primera vegada que es llegeix costa una mica d’entrar-hi. Jo com que me l’estimo tant, ja ho tinc molt clar, però quan veig que alguna persona el comença i arruga el nas perquè el troba complicat, em sap greu i per això agraeixo molt com ho estan fent en aquestes classes amb comentaris que ajuden a comprendre millor tot el que ens va explicar en Jesús.

Dit tot això, però, encara no acabo de veure clar això del vídeo, oi que ho anomenen així?
Ara el que tinc es curiositat per a veure que posaran de mi. Miro i m’adono que una de les fotos en que fan esment de la meva vida, es quan va morir l’Ignasi; sort que m’han posat d’esquena, perquè (a vosaltres us ho dic fluixet perquè veig que us estimeu la història) trista, trista, el que es diu afligida... no gaire. Sabeu el que és saber que tenia el “meu nebot” a la vora per ajudar-me a passar la tristor? La joia completa va ser quan finalment ens vam adonar que tots dos sentíem el mateix i aquells anys, si que van ser molt feliços.

Bé tornem a la classe i que voleu que us digui, continuo veient que tan sols tenen ulls pels ordinadors i està clar jo que hi faig sinó hi entenc res de res.

També vull dir de forma molt expressa que m’he alegrat quan he vist que ha vingut la Carme, doncs creia que ja no vindria més, però tota la meva alegria s’ha n’anat en orris, al dir ella que, efectivament, havia vingut però per acomiadar-se. Diu que les escriurà i així podran mantenir el contacte. Tant de bo. Així ho espero i confio. Fins aviat Carme.

Ara ja he explicat la meva impressió de la classe, però ara si que tinc una grata sorpresa. La voleu saber? doncs que m’han enviat un vídeo dedicat a mi, a la Malena.

Ha estat la Maria Castro “Les verges màrtirs” que va llegir que no disposava de gaires fotografies del dinar col·lectiu i ha volgut col·laborar amb aquest treball que ella ha fet com a conseqüència de la lliçó –aquesta que jo no entenc però que ja he dit que la gent hi estava molt dedicada- explicada per l’Oriol i la Dolors.

De veritat que m’ha emocionat i molt. Oh i fins tot ha quedat molt bé i el que també m’ha satisfet i estic molt contenta de que pensi com jo, de que aquests trobades s’han de repetir. I tant!!!.

Ara procuraré posar el vídeo a veure si en podeu participar i sinó surt com a mi m’agradaria, demano l’ajut de la Dolors i l’Oriol perquè el pengin (com ho domino, oi) en el lloc corresponent. Gràcies. Dedicat a la Malena_0001.wmv4794K Baixa'l