15 i 22 de Maig de 2008

Com podreu veure en l’enunciat, aquest comentari correspon a dos dies de classe cosa que mai havia fet. Ara que estem arribant al final del curs, ja trenco totes les normes, però oi que em disculpeu?

Què va passar el primer dia? Doncs el 15, allò era un no parar: que si parlant de com organitzarien el dia 22 que és la data assenyalada per a fer el dinar i compartir-lo amb les persones que han de venir de Mequinensa; que si quins vídeos han d’estar a punt per poder-los passar; que si l’Oriol està a la classe dels ordinadors arreglant i preparant coses... Mare de Déu quin tràfec.

Primer es trobem a una de les classes per veure tota la preparació. Tenen un problema que és no tenir seguretat de a quina hora arribaran a Barcelona per tot seguit començar una passejada. Tenen, ja m’adono, ja, moltes ganes de que passin un dia feliç. Em volen fer tantes de coses que jo no dic res, però penso que no hi haurà temps per tot. Que si anar a veure els diferents llocs on hi ha “l’ou com balla” (doncs per sort coincideix amb el dia del Corpus), que si anar a veure el Palau de la Música, que si actes a l’Escola... Be són tantes les coses que volen fer, que penso serà molt difícil poder-ho complir.

Tot seguit estan decidint on poden dinar, bé, concretament vull dir a quina classe es posaran. I ja les tens a fer la corresponent ronda. En trobem una que creuen pot anar molt bé i tot així com aquell que no vol la cosa, li pregunten a la professora que a quina hora comença per saber de quan temps disposen. I meravellós, resulta que al matí no hi ha cap activitat i fins a les 4 de la tarda poden disposar-ne.

Ara ja les veig molt satisfetes perquè tenen un problema resolt; la ubicació física per poder fer el dinar. Així fluixet us diré que he sentit, no sé si m’he equivocat, que serien unes cinquanta persones. Us imagineu? Serà possible? Està clar que tot seguit jo mateixa em dic: en Jesús Moncada es mereix això i molt més i per tant, endavant!

Passen a la classe dels ordinadors i cadascú està amb el seu vídeo amb una atenció i interès que es digne de comentar. Quina diferència de quan van començar el curs, (com jo mateixa que tot en sonava a estrany) que n’hi havien que no sabien de què parlaven, quan deien paraules “tècniques” informàticament parlant i que no tenien ni idea por on començar per poder fer un vídeo i ara TOTHOM s’hi atreveix. Realment no em queda més remei que felicitar a totes les persones que amb tanta atenció i dedicació han assistit a aquesta assignatura, perquè no oblidem que han estat dos els cursos que s’han fet.

Si a tota aquesta experiència i afegim (que estic segura que hi ha hagut alguna persona que per ella haurà estat un vertadera sorpresa) el descobriment del autor del Camí de Sirga, la forma d’anar assaborint el contingut d’aquest llibre, adonar-se de la ironia fina i alhora verídica exposició dels fets viscuts a Mequinensa, què més volen demanar?

Es de justícia anomenar la i el professor que han tingut; així amb aquestes persones tothom ho aconseguiria. La Dolors amb aquesta alegria que encomana, que sap fer descobrir tot allò que molt possiblement no s’adonarien, perquè prou feina tenen en anar coneixent el significat de molts dels mots que hi ha escrits; la forma de corregir tan en positiu, i molts altres detalls que ara no cal enumerar-los perquè si els posem se’ns posarà vermella. Si parlem de l’Oriol
hem de fer esment com amb el seu somriure va escoltant cada una de les preguntes que li fan (perquè mireu que en pregunten de coses de la informàtica) tot donant explicacions que resultin entenedores per totes aquelles persones que en aquest tema “naveguen”, però no amb el sentit que es dona precisament ara, sinó amb el que representava en la meva època que dit ras i curt vol dir que no entenen res.


Ara ja em toca parlar del dia 22, la gran trobada.

Ja ha arribat el gran dia. Quan ja m’he situat per no perdrem detall, m’assabento que han arribat més tard del que imaginaven i per tant els han acompanyat a veure l’ou com balla.

La Maria Castro està totalment dedicada al tema alimentari i... Déu meu quins menjars prepara!! . N’hi ha que estan parant la gran taula (quin goig) i van posant els plats a mesura que els porten o que estan del tot a punt. No us podeu imaginar quina presentació. I no oblidem el Pere que està atrafegat portant cadires amunt i avall perquè tothom pugui seure; te clar però que allí no s’hi cap, però creu que amb bona voluntat segur que no serà cap obstacle.


Finalment arriben la colla de Mequinensa amb les companyes que han anat a fer de guies juntament amb la Dolors i quina cara de sorpresa que fan.

De debò que no n’hi ha per menys. És esplèndid. Oi que no dic cap mentida?

I ja esta tothom situat i Mare de Déu com es van liquidant els plats. Tant sols veure-ho es fa la boca aigua i el que és molt fort, que des del passadís ja notaves la flaire de tot aquell sortit de menjar. Semblava un restaurant dels més importants. Ni Santamaria ni Ferram Adrià (ara que per desgràcia estan de moda) ho haguessin pogut igualar. Que més voldrien ells poder muntar tot aquells exquisits menjars amb tan poca estona i en un lloc poc preparat per aquests menesters.

Per si tot això fora poc, han portat de Mequinensa, fruita i pastes i no unes quantes, ca, sinó una quantitat inimaginable. Hi havien uns cireres que sincerament semblaven d’aquelles que es veuen pintades, però que gairebé ningú les ha vist al natural. Uns albercocs d’un tamany considerable i finalment una quantitat de pastes, fetes per les persones que varen venir, que... bé tan sols de dir-ho ara ja se’m fa la boca aigua.

He de dir que mentre els veia tan ben situats i engrescats vaig pensar que això no acabaria bé, perquè vindrà la mestre i les alumnes de la classe i no estarà el lloc a punt. Però no, no va ser així, sinó que a una indicació de la Dolors tothom va marxar i un equip disposat a deixar-ho tot tal com ho van trobar en un plis-plas, la classe estava com si allà no hagués passat res.

Les persones invitades, entre elles la Rosa M. germana de’n Jesús van visitar l’Escola (diuen que els hi va agradar molt), el Director Toni Ribas els hi va fer una demostració culinària per anar finalment tothom a la “Cuina” on ens van llegir/representar les companyes de Mequinensa dos contes meravellosos. Va explicar l’alcaldessa que això es fruit d’uns tallers que van muntar les dones a Mequinensa, per tal de rendir homenatge al Jesús i a la vegada acostumar-se a llegir amb la nostra estimada llengua, el català. I que bé que ho van fer. Podien ser totes una magnifiques locutores de tant bé que llegien i pronunciaven. FELICITATS per la vostra tasca. Ai les dones quan es proposen una cosa... no hi ha qui les pari.

En aquest lloc es van passar diversos vídeos fets a la classe i es van repartir els certificats a les persones que han fet l’assignatura. Van parlar en Toni, la Dolors, l’Oriol, l’alcaldessa de Mequinensa i sincerament, les paraules que es van poder escoltar sonaven a unió, alegria i satisfacció.

Em deixeu que expliqui una anècdota? doncs que a la sortida (perquè la persona que m’escriu havia de marxar abans) va trobar al carrer un dels homes que havia vingut acompanyant a les amigues de Mequinensa, entre elles la seva muller (ai el tabac que a vegades fa sortir la gent al carrer) i quan es van reconèixer vàrem acomiadar-se tot desitjant trobar una altra oportunitat per reiterar aquesta magnífica amistat aconseguida mitjançant en Jesús. Llavors el visitant (no se el nom i em sap greu) li va confessar que havia estat un dia molt, molt feliç. Que va ser una experiència summament gratificant.

Convindreu amb mi que quan unes persones es preparen per a fer feliç l’estada d’unes altres que les visiten i aquestes venen amb ganes de participar, es possible aconseguir el convenciment expressat per aquest amic i crec que si això es practiques més sovint el món funcionaria d’altra manera.


I ja finalment aquí acabo la meva intervenció en el dietari que amb molt de gust he volgut fer expressant les meves vivències en aquesta classe que vulgarment dit “em vaig colar”. Faig aquest comentari perquè ja sabeu que la meva vida es va acabar quan vaig saber, o millor dit confirmar que l’Aleix ja no existia, llavors per què viure? per què no marxar amb ell? Va ser SEMPRE el meu amor.
Se que malgrat tot la Malena continuarà existint cada vegada que una persona llegeixi el “Cami de Sirga”, cosa que he d’agrair al Jesús, i des d’aquí li reitero el meu agraïment perquè ha deixat aquesta petjada, que tan bé fa a la nostra cultura.

* * * * *

Acabo doncs, donant a tothom moltes gràcies per la vostra amistat i dient que tots els comentaris que aquí s’han fet, ho han estat amb la millor de les intencions i que no voldria que de cap de les maneres ningú es pogués sentir incòmode. Adéu-siau a tothom i fins el proper curs.

La Malena.

8 de Maig de 2008

Uf, avui si que tinc coses per explicar; la veritat es que no se per on començar però intentaré posar una mica d’ordre i anar-les comentant. Som-hi!

I – Resulta que hi ha un dia que no estic molt, molt animada per a fer una reflexió del que observo a les classes i patapam, ja es posa la M. Dolors a explicar la meva vida. On s’ha vist això! Encara bo que ha estat prou justa en les seves explicacions... Ja m’adono que encara li hauré d’agrair l’exposició del seu pensament.

No sé, ara que ja m’he esbravat em sento més tranquil·la i potser no n’hi ha per tant, però el primer moment... semblava que usurpava el meu lloc i això no em va agradar gens.

II – Després resulta que ella fa festa o millor dit en l’argot estudiantil, “fa campana” i apa jo sense assabentar-me de com van les tasques del Camí de Sirga. He estat dues setmanes sense tenir-ne notícia i si sabéssiu que llargues se m’han fet... Observo que us he agafat estima i fins i tot he pogut comprovar que us enyoro i molt. Però bé, no ens desanimen que ja tornem a ser aquí encara que, per desgracia meva, per poc temps, doncs està finalitzant el llibre i jo fins i tot no vaig poder arribar al final. D’això ja en parlaré en una altra ocasió.

III – Avui resulta que per poc em despisto i no puc observar res. Resulta que han dividit la classe (que ja ho havia anunciat) en dues sessions. Una que parlen dels deures a realitzar i l’altra que es dediquen a la informàtica. El cas es que ho han fet en dos lloc diferents. Voleu que us digui per què? la Dolors sap que si tenen al davant els ordinadors es dedicaran al vídeo, en canvi sinó els veuen... doncs això, com els infants que no puguin caure en la temptació.

Finalment ja està tothom davant l’ordinador i em fixo que han avançat molt; cadascú està amb el seu vídeo perquè resulta que n’han de fer un que respongui a la vista que van fer a Mequinensa, i estan tan atrafegades que gairebé no goso ni acostar-m’hi. Bé no m’hi apropo perquè no vull pas destorbar.

I ja hi tornem: ara parlen de fer un dinar (com els agrada divertir-se) però ara hi participaran també companyes del propi poble. Mare de Déu que n’és de preciós aquest comportament, aquesta germanor. No, si el que està aconseguint en Jesús amb el Camí de Sirga n’hi haurà per llogar-hi cadires. Unir gent de Mequinensa amb altra de Barcelona. PRECIÓS.

IV – I ara quan estic fent esment de totes les meves vivències entro a la web de l’Escola per controlar com va tot això i oh, quedo meravellada. Hi han unes tankes escrites per la Generala Nicanora, dedicades a la meva persona, sí sí ho heu llegit bé, a mi, a la Malena, que encara tremolo tota jo. Estic molt emocionada i més ara que ja se que això està arribant al final de la meva vida. Així fluixet vull preguntar-te Generala: em deixes agafar les màscares? representen tant per mi, que quan les he vist m’agradaria retenir-les. Moltes gràcies.

Uf, no pot ser això, sinó encara acabaré malament i així per distreure’m un xic continuo mirant la web (oi que si que es diu així? oi que ja ho après bé?) i veig un vídeo de la Maria Castro que mireu amb les seves aparicions i desaparicions de les imatges he quedat meravellosament sorpresa. Mai hagués imaginat veure l’explicació del nostre Camí de Sirga d’una manera tan esplèndida. Felicitats Maria és quelcom molt valuós.


I res més ja acabo perquè avui seria un no parar i vull deixar un marge de temps perquè la propera setmana hauré de acomiadar-me i per això necessito un temps de reflexió, doncs tota la temporada que he estat convisquin amb vosaltres he estat una dona molt feliç; una Malena joiosa.

9 d'abril de 2008

Em presento. Soc M. Dolors que, com sabeu, faig la tasca de fer arribar a totes les persones del “Taller de lectura i escriptura” els pensaments, les impressions, i els comentaris que em dicta la Malena.

Resulta que aquesta setmana s’ha emmudit, doncs no m’ha comunicat res per escriure. Ho trobo un xic estrany, però em diu que no hi ha gaire cosa i que prefereix estar-se’n (?) Personalment penso que s’ha emmandrit i el que diu son excuses de “mal pagador”. En qualsevol cas, hi ha que respectar la seva opinió; per això vivim en una democràcia.

Podeu suposar que en el primer moment em vaig quedar una xic astorada, ja que no sabia com reaccionar a la meva sorpresa, però un cop assumit el seu desig vaig adonar-me que era una gran oportunitat per poder parlar jo, totalment a nivell personal i això és el que faré tot seguit.

He de confessar que quan em van assignar el nom de “Malena”, encara no l’havia conegut i estava una mica a l’expectativa de quin tipus de persona seria. Ara quan ja la he descobert estic molt i molt satisfeta de que sigui jo qui la representi.

Faig explícit els meus pensaments. És una dona que malgrat ser casada amb un home al que realment no estimava i adonar-se tot just arribar a la casa del marit que qui li feia patxoca era el nebot Aleix, en cap moment ho va demostrar. Si ho pensem amb calma, ens adonarem del difícil que devia ser-li mantenir aquella convivència.

En aquest cas podem dir que, “per sort” va enviduà i això li va permetre mostrar els seus sentiments que tal i com suposava eren correspostos per ell. No deixa de sorprendre’m que la primera sortida fos amb motiu del carnaval. Potser era una manera de treure’s respectivament les màscares que havien “portat” des del primer dia i deixar-se anar a l’estimació que secretament sentien.

Jo entenc que era una dona que estimava i molt, ja que si bé ell participava dels xivarris dels cafès i els seus viatges amunt i avall, ella estava sempre esperant-lo. I ho feia amb alegria i satisfacció, sense importar-li les murmuracions del veïns.

Pobra Malena, quan més feliços eren l’esgarrifós aixecament dels feixistes va comportar que s’haguessin de separar i mai més en tingués notícies, encara que ella, amb sensibilitat de dona, quan va marxar ja el cor li deia que no el tornaria a veure, com així va ser.

De debò que és una història per pensar i per això, perquè és una vivència que por porta a meditar sobre aquest comportament, agraeixo i molt a en Jesús que mitjançant el “Camí de Sirga” ens donés l’oportunitat de conèixer una dona com la MALENA.


Bé, ara ja m’acomiado perquè si s’adona potser pensarà que li vull prendre el seu lloc i ser jo la que us expressi les meves impressions i això de cap de les maneres, aquest espai li correspon de totes, totes, a la meva estimada Malena.

2 d'abril de 2008

Ara si que no sé com començar el meu habitual comentari. Resulta que l’amiga Maria Castro dirigeix unes paraules a la persona que transmet els meus pensaments, felicitant-la per la forma d’exposar les sensacions d’aquest curs que jo li transmeto.

A veure si em sabré explicar. Penso que és quelcom exagerada aquesta felicitació, perquè si això m’ho digués a mi, la Malena, que soc d’una altra època, doncs bé, però ella la M. Dolors que està participant com vosaltres en el curs de “Literatura”, el que se li ha de demanar es que sigui la meva transmissora i que ho faci correctament. Ben mirat, i ho dic molt convençuda, això no té cap mèrit. Ai si jo no li digués el que ha d’escriure...

Una vegada més recomano a la Maria i tothom que ho vulgui fer, que vegi els treballs que es recullen en els diferents blocs de totes les persones alumnes. Jo m’hi passejo agradables estones i si he de ser sincera, quan es varen iniciar les classes no hagués mai imaginat arribar a veure tot el que està sortint als blocs. Els vídeos, les tankes, els comentaris del llibre o d’experiències personals, les fotos que hi ha, els recursos literaris... de debò que és veritablement una joia. És una meravella comprovar que no és una persona sola que ho fa, sinó que ho fan totes.

I feta aquesta reflexió no puc obviar que la Maria a més a més de participar com tothom en el seu bloc (i quines experiències tan sensibles i personals que hi posa), sap endolcir totes les trobades, festes i aniversaris amb la seva fabulosa “cuina”. Mireu jo que ho estic observant amb molta cura, em sorpren agradablement les complicitats que s’estan descobrint entre les persones que formen les dues aules. Quan vau matricular-vos, pensàveu trobar-hi tot això? Personalment quan vaig posar el nas el primer dia, mai, hagués imaginat tota la tasca que n’està sortint. Què voleu més d’aquest curs? Que ha de continuar!


Bé, feta aquesta referència ja que em creia obligada a respondre a la Maria per deixar les coses ben clarificades, he de dir el que vaig escoltar a la classe i que m’ha satisfet força. La Dolors i l’Oriol han decidit i així els hi ho van comunicar, que a partir de la propera setmana una hora la dedicaran a la informàtica (vídeos) i l’altra, a literatura. Que tot el que es refereix a aquesta cosa que en diuen ordinador i vídeo, a casa no han de fer res; tot es farà a l’escola.

Què voleu que us digui, ben mirat ho trobo molt encertat, perquè els últims dies hi havia una inquietud i un neguit que em tenia una mica preocupada. Tinc molt clar que les persones que hi assisteixen si volem dir la veritat, no es que siguin persones molt joves i llavors treballar amb aquesta angunia, encara ens podria provocar un ensurt. Es tracta d’aprendre, però provocar un esglai.. això si que no pot pas ser.

Sort que encara hi ha persones que fan servir el seny català i per tant jo la Malena, felicito d’aquesta decisió. Amb tot el que han escrit als seus respectius blocs i també en els apartats que han recollit i posat en ordre la Dolors i l’Oriol, gaudeixo tant i tant del contingut del nostre llibre que ja els hi permeto que s’ho agafin amb una mica més de tranquil·litat, però ei, això no vol dir repenjar-s’hi, d’acord?

Adéu-siau fins la propera setmana.

27 de març de 2008

No sé, no se què dir. Avui no és el millor dia per a mi, la Malena. Imagino que no s’entén gaire, però tot seguit us ho explico.

Ha finalitzat la Setmana Santa i pel que fa referència a aquestes classes vol dir que s’han fet vacances, per això i com es fàcil imaginar, estic molt disposada a anar-hi i amb moltes ganes, doncs ja tenia ànsia per escoltar que s’anava dient del contingut del “nostre llibre” i més en un capítol on se sap finalment quin va ser el final del meu estimat Aleix.

Ja comprendreu que per a mi aquesta lectura es fa una mica feixuga per tot el que em representa, però he de dir que ho tinc tan assumit que fins i tot diria que em satisfà que se li faci un record. Mai el podré oblidar.

Doncs dit tot això resulta que la persona que em fa d’introductora a aquestes classes, deixeu-m’ho dir ras i curt, m’ha fet dues malifetes.

Si, potser la paraula sona una mica forta, però què voleu que us digui es el que realment en aquests moments sento i per tant, per sobre de tot la sinceritat oi?

Primera malifeta. Resulta que arriba a la classe no pas gaire puntual, més aviat diria que gens a l’hora. Tothom està capficat en el seu vídeo, penso que és quelcom lògic, i em proposo aprofitar el temps que em queda per esbrina que s’està dient i llavors, oh! quina sorpresa, m’assabento que el proper divendres o sigui l’endemà vam les dues classes a MEQUINENSA. Estic contenta, tant, que no us ho puc explicar, però i aquí ve la meva desil·lusió (segona malifeta) quan sé que aquesta persona, la que també es veritat que m’ajuda a escriure, a exposar el que penso amb això que ara en diuen ordinador, no hi va. Valga’m Déu, com es pot fer una cosa així? com pot prescindir d’un viatge com aquest? com podré viure aquesta anada a aquest poble tan estimat? Ara si que ja no sé on soc. Faig un esforç i procuro parar l’orella per assabentar-me per què aquesta absència.

Vaja, resulta que te unes entrades per anar... no ho vull ni saber. Mireu que voleu que us digui estic una mica baixa de moral i no vull ni parar-hi atenció. Ella sabrà el que fa.

Ara doncs, es quan demano la col·laboració de totes les persones que ja em coneixeu i que segur que em voleu ajudar; m’agradaria molt que expliquéssiu com va anar aquest viatge? què vàreu veure? què vau descobrir del meu estimat Jesús? Oi que si que col·laborareu i ens en fareu cinc cèntims d’euro? Anticipadament, gràcies. Les que no hem pogut gaudir d'aquest viatge, segur que us ho agrairem.

Finalment i per resquitar-me un xic d’aquest disgust vaig a passejar-me per la tant estimada web del Cami de Sirga i d’acord amb els consells que ens dona la Dolors, assaborir tots els comentaris que fan les persones que assisteixen a les classes. Us puc dir que TOTS són deliciosos. No us ho perdeu i si esteu una mica capmoix com jo, segur que us servirà d’un vertader bàlsam.

I per finalitzar tot fent el que us estic animant a portar a terme, veig que ja han penjat una fotografia del viatge a Mequinensa (uf, només de posar el nom se’m fa un pessigolleig a l’estómac) i per això aquí va.

13 de març 2008

Avui, ho sento però estic decidida a començar pel final de la classe. Ja se que us preguntareu i per què? doncs molt senzill, perquè el que avui he vist no és una cosa gaire corrent que succeeixi i per això estic convençuda que cal destacar-ho i MOLT.

Estava tothom capficat amb aquest vídeo que volen fer del nostre “Carmí de Sirga” i tot d’una piquen a la porta de la classe. Jo penso: deu ser que alguna persona s’equivoca ja que la classe fa estona que funciona. I treu el cap així com amb timidesa la Maria Castro. S’adonen que porta un paquet que deixa tota decidida sobre una tauleta.

I així com aquell que no vol la cosa, diu que ve a fer una visita per portar-lis BUNYOLS DE VENT. Sí, si, ho heu llegit bé, ha fet bunyols i els ha portat a la classe del dijous. Mare de Déu quina safata. Si n’hi ha per parar un tren!

No cal dir que la classe s’ha acabat... però no, que ho oblidava; en Pere ha reclamat acabar la lliçó que estaven corregint en aquell moment. Que ho veieu? Quina colla, tot s’ha de fer correctament; primer una cosa i després l’altra. Està clar que quan he vist aquesta reacció i que tothom ha dit, sí, sí, ara mateix ho fem, m’he quedat molt sorpresa de la seva disciplina.

Jo, si em deixeu opinar, penso que han dit que sí per no demostrar les poques ganes que en tenien en aquell moment i per a fer veure que el primer de tot és el treball, i això ho dic perquè així que han acabat, en un tres i no res s’han aposentat per constatar si realment els bunyols eren de vent o no.

Però no s’acaba aquí la història, sinó que la Maria (quina dona, no n’hi han d’aquesta mena) fins i tot ha portat beguda i tovallons. No ha oblidat res. Tampoc ha descuidat la màquina de fotografiar per guardar un record d’aquesta trobada.

Cal dir que no hi ha hagut ningú que hagi fet mala cara quan ha tastat els bunyols i per la forma com tornàvem a agafar-ne queda molt clar que eren meravellosos.

Ara que ja sabeu com va acabar el dia de classe deixeu-me que digui que aquestes actituds són les que fan realment caliu. Ai si en el nostre món i haguessin moltes persones com la Maria.... d’altra manera es funcionaria.



Bé, jo ara m’uneixo als comentaris que he escoltat de tothom i li dic: MOLTES GRÀCIES, ja no tan sols per la feina que has tingut i el teu viatge per compartir amb els companys de tarda aquest menjar tradicional del temps de quaresma, sinó per aquesta disposició tan preciosa vers persones que compartiu un mateix curs, encara que sigui en dies diferents, perquè dona una satisfacció difícil d’explicar, però que segur quedarà com una vivència inoblidable.

Després de tot això què voleu que us expliqui. Gairebé no em surt cap més comentari, sinó dir-vos que està tothom capficat amb la confecció del vídeo i m’adono que ja s’ha acabat un i precisament és el que em dediquem a mi, a la Malena.

Ara podeu entendre que després de veure l’atenció que em mostren, he de continuar seguint aquestes persones que ja considero –com he dit altres cops- molt amigues.

No vull fer cap més explicació de la classe. Penso que és tan bonic el gest de la Maria que sobren més paraules.

No obstant no em resisteixo a recomanar-vos per si teniu temps durant aquests propers dies de vacances, que entreu a la web i us entretingueu llegint els “Resums per capítols” que fan tant la Francina Gili com la Rosa Vila. No us ho perdeu. Amb poc temps us feu una idea del contingut del nostre llibre. Fins a la propera setmana.

Vivències de la Malena