Sabeu sobradament que tot això d’ordinadors, blocs, etc. etc. a mi em resulta molt difícil dominar-ho i per tant, he cercat l’ajut d’una de les alumnes de la classe perquè “teclegi” els meu pensaments. Doncs bé, ai! quan has de dependre d’algú ja estàs ben lluïda. Resulta que la setmana passada, jo prou que li enviava els missatges però no se ben bé que li va passar, el resultat va ser que no va escriure res de res. Alguna excusa em va dir : que si ho havia deixat per l’últim moment perquè tenia feina... que si després no es va trobar bé... Resumint que no vau podeu llegir els meus pensaments.
Però un cop explicada la situació vull fer notar, amb molta satisfacció, que quan una classe funciona com és aquesta, no tot depèn d’una persona (gràcies a Déu) i dic això perquè va ser la Francina qui va complementar el dietari. Uf, que satisfeta he quedat. Això sí que es unió. Quin goig!
Oh i a més a més quan he llegit el seu contingut m’hi he trobat tan reflectida que no puc més que felicitar-la. A veure: si ella que hi participa directament veu que tot va a una velocitat que quan un dia no hi va es perd molt, què us diré de mi que començo per no conèixer res de tot això? Està clar que es atrevida perquè els hi diu a la Dolors i l’Oriol que els hi presenta l’admiració i queixa. Això abans en dèiem “una de freda i una de calenta”. Però Mare de Déu quanta raó te. Fet aquest particular pensament, crec que em toca donar-li molt sincerament les gràcies i felicitar-la per la seva aportació. Ha estat una gran sort.
Bé i ara a la tasca del dia dia. Avui però ho faig amb una gran eufòria. Resulta que finalment aquell dinar compartit que havien anunciat per poder-se conèixer totes les alumnes dels dos cursos que estan treballant el “nostre” llibre, s’ha realitzat.
Quin goig veure aquella taula. Quina satisfacció veure la cara de felicitat que feien totes. Quina il·lusió em consta que els hi va fer a totes coneixes. Oh i a més a més s’anomenaven pel nom que cadascuna te dels personatges que formen el llibre.
Portaven una identificació penjada que els hi era més fàcil recordar-ho. Això no ho havia vist mai. Ha estat una agradable sorpresa que penso no oblidaré mai.
Vaig veure que feien fotos i per tant algun dia em vindrà de gust que en posin o pengin (ja sabeu que no és la meva especialitat aquest argot), una en el dietari.
Si en va sobrar de menjar... Mare de Déu. Hi ha una companya, crec que es diu Maria, que quins pastissos... quines amanides, oh i a més a més es preocupava i molt que tothom estes ben servit, que no faltes res. La Carme que ha comunicat no podrà continuar venint, també quina amanida i una cosa de pa, nous, plàtans... uf que bo. A veure si ara sabran mantenir el contacte, perquè quan s’ha conegut una persona fa una mica de “coseta” saber que marxa, oi?
Que voleu que us digui; hi havia de tot, pernil, truites, amanides, croquetes i una plata de fruita pelada i tot.. que bé ja se m’està fent la boca aigua i això ara no toca.
Finalment en el que diríem un plis-plas tot va quedar com si allà no hagués passat absolutament res.
Bé acabat l’acte, ja, ja van dir que, com que era dijous havien d’anar a fer classe. Això si que no m’ho esperava i penso que elles tampoc, perquè portar els deures fets i a punt... poques, ganes de treballar... diem que no gaires, però ja se sap, quan hi ha actes d’aquesta mena, costa una mica després reprendre les coses habituals com si res. Em deixeu dir una cosa així entre nosaltres? doncs que a mi aquesta trobada m’ha sembla MAGNÌFICA. Tant de bo la tornin a repetir.
Això sí, sempre hi ha un però, hi va haver una companya que com que no va consultar el correu no es va assabentar. Mira que voleu que us digui em va saber greu; està clar que això farà que tothom, vista l’experiència cada setmana entrin, diuen, al seu correu; jo francament no ho entenc, jo diria que mirin la pantalla i ja està.
Ja estaré molt a l’aguait per quan anunciïn un altre dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada