31 de gener de 2008

Ja soc a classe. Quin goig, ho enyorava. Oh! traspasso la porta i em quedo totalment sorpresa: resulta que estan tots drets formant una rodona i amb unes cares molt animades. Què estaran tramant? Hauré de posar l’orella; ei, ei, que no soc xafardera, de cap de les maneres, el que m’agrada és saber que com ja enteneu, hi ha molta, molta diferència. Uf, sempre és bo clarificar malentesos, oi?

La Dolors està explicant que algunes companyes de les altres classes han proposat compartir un dinar. Que cadascuna porti quelcom de menjar i així amb l’excusa del dinar poder reunir-se tots els cursos que estan treballant “Cami de Sirga”.

MOLT BÉ. Ara sí que podré conèixer a totes les persones que estan descobrint al Jesús o les que ja sabien qui era i ara estan aprofundint la seva obra. Em sembla magnífic. Quina sort! Si que tindré feina aquest dia, jo no sé si podré alimentar-me gaire perquè haig d’estar molt atenta a tots els comentaris. Està clar que a la meva edat menjar, menjar... no em cal gaire.

I ja comença la lliçó; m’adono que en la famosa “web” han decidit que a l’Àgora hi hagi els treballs per temes. Jo no hi entenc gaire perquè com ja he dit molts cops, en la meva joventut de sistema informàtic res de res, però ara que ja hi començo a entrar puc dir que quan volia veure tot el que estan fent les persones que assisteixen a les classes, em resultava una mica feixuc anar situant-me. Amb aquest canvi, resulta molt gratificant entrar-hi i començar a llegir.

Considero que em correspon repartir felicitacions: primer quedem bé i comencem pels que manen, oi que sempre és millor? doncs això, aplaudir el treball tant de la Dolors com de l’Oriol en no donar res per inamovible, sinó que contínuament van cercant la millor manera de nodrir la web. La segona felicitació doncs per la Francina que és la primera que hi han penjat, ei, no a ella sinó els seus treballs. Dona goig llegir i rellegir; fa unes aportacions que són un plaer.

* * * * * *

En aquest moment si encara em seguiu us proposo fer un gir total. Considero que he de parlar molt seriosament perquè m’adono que en el cinquè capítol surt el meu nom. Està clar que cadascuna de les persones que ho llegeixi traurà les seves conclusions (com ha de ser) però a mi també m’agradaria tenir l’oportunitat de aportar el meu punt de vista. Em deixeu? Vull suposar que dieu que sí i per tant, allà va.

S'ha de tenir present que ens hem de remuntar als anys vint del segle XX on les coses es feien de forma molt diferent a les d’ara. No obstant, si em deixeu dir-ho a cau d’orella ja que heu de tenir en compte que la meva mentalitat res a veure amb les d’avui, observo que encara existeixen algunes mancances pel que fa al comportament vers les dones, que tot i els anys passats, gairebé un segle, no s’han extingit del tot.

Vull afegir en aquesta meva presentació, que a conseqüència de l’esfondrament de Mequinensa, han desaparegut records que enyoro i molt, com per exemple fotografies. Donada aquesta situació i tenint en compte que si ha de ser actual crec que no seria agradable a la vostra vista, em plau incloure’n una en aquest text que és el reflex de les dones d’aquella època.

Començo: La família va intervindre i molt en el meu casament amb l’Ignasi. D’això es pot interpretat que d’enamorament, enamorament... no puc dir que n’hi hagués molt i ho vaig descobrir quan vaig instal·lar-me al casal dels Segarra i conegué l’Aleix. Se perfectament que era el meu nebot polític, però per mi va ser un home que em va captivar i encara que tenia dos anys menys, això no va ser cap problema per sentir com diu en Jesús, uns detalls íntims que em van fer descobrir un sentiment que no tenia per l’Ignasi.

Amagar els meus sentiments durant tots els anys de matrimoni, procurant jo mateixa de no delatar-me, no va gens fàcil. Si, si, ja sé que en moltes ocasiones vaig ser gelosa i no és bo, però a vegades qui no n’ha sentit algun cop?

Considero que prou vaig fer de no demostrar-ho. Ai si fos ara... però està clar en aquella època Mare de Déu si ho hagués manifestat.

Ell va ser qui em va lliurar d’aquelles actituds una mica farisaiques del dol, doncs penso que quan una persona viu aquest sentiment de tristor dins del seu cor no cal que ningú li digui el què ha de fer, però quan es fa única i exclusivament pel que diran: hipocresia pura.

Pensar que em volien separar (deien que era pel meu bé) de la persona que ja feia anys que estimava més hipocresia encara. Cada vegada estic satisfeta de no haver-ho fet. Vosaltres hauríeu fugit?

Que n’és de difícil quan et presenten una proposta (emmascarar-me pel carnaval) que no va d’acord amb l’ambient que t’envolta, saber dir sí o no segons els sentiments. Ho heu hagut de fer alguna vegada?

Quan has pres una decisió que t’ofereix llibertat, quin goig!. Aquest, considero jo, és un dels bens més preuats que tenim les persones i per tant hem de ser-ne molt conscientes perquè és quelcom que ens donarà molta pau. Oi que sí que és bo?

No cal dir que la gent no entenia la nostra convivència, encara que a vegades em preguntava : de debò no comprenien la nostra relació o més aviat hi havia una gran quantitat d’enveja per la felicitat que segur portaven escrit a la cara? Quantes vegades jutgem i no cerquem la veritat del fet que estem analitzant, sinó que ens deixem portar pel nostre pensament, que molts cops no és del tot net.

Sor n’hi havia que a nosaltres això no ens importava i vam viure deu anys molt plens. Puc dir que era feliç perquè tota jo el principal argument de la meva vida era l’Aleix, i això era lògic i natural, en canvi ell tenia necessitat de convivència amb altres persones i una que altra escapada a Barcelona.

Què feia que aquests comportaments ja hi estiguéssim d’acord les dones? No sabeu que contenta estic d’haver-me apropat a vosaltres i adonar-me de com heu descobert la necessitat de reinvicar el vostre lloc. Felicitats i endavant!

Finalment va arribar la guerra i l’Aleix va marxar. Jo des del moll estan vaig dir-li adéu saben que aquí finalitzava la nostra història. Van ser uns anys d’amor que serveixen perquè m’acompanyin tota la vida.

Acabaré agraint a la Dolors la cançó que ha posat del poema de Miquel Partí Pol i Lluís Llach “Dona’m la mà” Fantàstica! Jo que he estat una entusiasta del noi de Verges, fins i tot m’he emocionat que fos la que en aquest curs, haguéssiu dedicat a l’Aleix i a mi. Gràcies.