No hi era tothom al teatre. I mira que ni van anar d’alumnes, ja que també s’hi van apuntar les de l’altre grup. No obstant això veig que n’hi ha que diuen que hi aniran un altre dia perquè els hi va millor. A veure si serà veritat i no servirà per escapolir-se.
I aquest cop, no tan sols se m’han dissipat els dubtes, sinó que he tingut una gran alegria. Ho voleu saber? Doncs no puc dir que pareu l’orella, però sí que us diré obriu els ulls.
Resulta que n’hi ha una d’aquestes que no va amb el grup que envia un correu preguntant si li poden indicar com arribar al teatre, ja que no està gaire acostumada als carrers de Terrassa. Es nota que és de “Can Fanga”.
Dons bé, d’immediat li ha respost una per això que en diuen correu (en el meu temps, això no funcionava pas així, sinó que venien uns senyors amb unes carteres molt grosses i picant al pis o casa que corresponia, et donaven la carta) però, ai Mare de Déu que ja em torno a desviar. Doncs, res, que li ha escrit explicant-li fil per randa com ho havia de fer per anar de l’estació del tren al teatre. Mira que agrada veure aquesta complicitat i ajut. Fins i tot em poso una mica “tova” perquè em pregunto: les persones no podríem actuar sempre així en totes les coses de la vida? No si aquesta classe a més d’aprendre encara faran coses que serviran per exemple d’altres grups. Vaja que acabo el dia amb molta satisfacció.I tornant a la classe us vull avisar que si entreu als blocs (ui com ho domino ja. Penso que en sortiré tota una llicenciada en aquesta matèria) no deixeu de mirar el de la Mercè, perquè hi ha una fotografia esplèndida anunciant el NOSTRE llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada